https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-galavotti.

Qualsevol que es llegeixi aquest llibre s'adonarà que molts d'aquests mites amb els quals ens han promès la felicitat no són ni tan sòlids, ni tan certs, ni tan "progres" com sembla. Amb lúcida ironia, Ignasi Riera reflexiona sobre algunes de les qüestions que actualment saturen els mitjans de comunicació i que, com a polític i periodista, l'han preocupat al llarg de la seva vida: la idealització del món rural, l'obsessió per la salut, però també el maniqueisme de certes actituds (...) pseudodemocràtiques, les paradoxes de la societat del benestar o el fals esquerrisme. La crítica de fons és doblement interessant: marcada pel to satíric i desenfadat que el caracteritza, Riera ens proposa la deconstrucció d'un concepte viciat com és el de la felicitat, enganyós, mercantil i utilitari, i d'aquestes formes de pensament dirigit que, segons ens diuen alguns, són el camí per arribar-hi. La conclusió és clara: els que pretenem lluitar contra la felicitat, hem de canviar de sentit tota la nostra vida així com el conjunt de les nostres creences: tirar al foc moltes de les que semblen veritats eternes.IGNASI RIERA, escriptor, articulista, comentarista radiofònic i polític, ha conreat tots els gèneres literaris. Ha estat guardonat amb els premis Octubre, Ramon Llull i Pere Quart d'Humor i Sàtira. És autor de llibres de narrativa breu, de novel·les, de pamflets, dels llibres de no ficció: El meu oncle Pere Quart, Un patriota exemplar, Els catalans de Franco, Viatgers de Barcelona, Jordi Pujol. Llums i ombres ; de la biografia, Lluís Llach: companys no és això i de Llibre d'hores del ben menjar. A Edicions 62 ha publicat: Pàries, sindicalistes, demagogs, Diccionari de la Cuina Catalana i Un català a Madrid. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-medina.

Trobar la forma d’expressar quelcom per al qual no hi ha paraules fou un dels reptes que assumí Levi quan volgué explicar la cruel deshumanització que va sofrir com a presoner al Lager. Nogensmenys, hi va trobar la solució mitjançant el concepte d’animal. En aquest sentit, el seu testimoni és ple de metàfores faunístiques que representen el patiment de la seua reducció cap al fons i la crueltat de ser tractat com una bèstia a la qual podien assassinar i que (...) patia com un esclau castigat. Levi confirma amb les seues analogies que la deshumanització és una metamorfosi animal. Tanmateix, la tesi d’aquest assaig és que la deshumanització no és convertir-se en una bèstia, sinó transformar-se en allò que nosaltres hem fet dels animals. Una proposició que afirmem gràcies a l’etologia, que ens evidencia que el comportament real de les feres no equival a estar pres ni a ser humiliat. De fet, creiem que la raó principal per la qual Primo Levi pensava que la deshumanització era animalitzar-se sorgeix arran d’una ideologia antropocèntrica. (shrink)

En la gran producció filosòfica d’Eusebi Colomer, s’hi poden distingir tres grans centres d’interès particularment destacats. En primer lloc, la seva dedicació a l’estudi del pensament de Ramon Llull i de Nicolau de Cusa. La seva tesi doctoral va mostrar les influències lul·lianes en l’obra de Nicolau de Cusa a partir de les anotacions autògrafes en què el jove Nicolau es feia ressò de les coses que més li interessaven de Llull. El segon gran centre d’interès el van constituir, naturalment, (...) els grans corrents de la filosofia alemanya moderna i contemporània. Des dels anys d’estudiant s’havia familiaritzat particularment amb l’idealisme, la fenomenologia i la filosofia de l’existència. Finalment, el seu tercer centre d’interès va ser el diàleg filosòfico-teològic. Colomer lamentava profundament el divorci produït entre la filosofia i la teologia. Adaptant una coneguda formulació de Kant, pensava que la teologia sense filosofia és cega, però que la filosofia sense teologia és buida. Format en la tradició metafísica espiritualista i defensor de l’humanisme cristià, Colomer es trobava, però, a les antípodes de qualsevol sectarisme o dogmatisme. La seva formació, el seu tarannà i, segurament, els seus enormes coneixements de la història de la filosofia, li havien conferit una gran capacitat per al diàleg. Ell no veia el diàleg com un recurs o com una tàctica, sinó com un element constitutiu de l’ésser humà. \n. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-ruiz-domenec.

2Un grup d'experts, majoritàriament membres de l'Institut d'Estudis Catalans, coordinat per Pere Lluís Font, es proposa en aquest llibre fer un balanç del que ha estat la contribució catalana en el camp de la filosofia i de les divers.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-hernandez.

Publication d'un miroir à boîte, provenant d'une tombe fortuitement découverte à Lamia en 1983. Le type du miroir et l'étude iconographique et comparative de la représentation en relief du couvercle se rapportant à une scène dionysiaque mettent en évidence son caractère attique, ainsi que sa datation aux environs du dernier quart du ive s. av. J.-C. Les éléments iconographiques analysés ici sont rapprochés de parallèles provenant tant de la sculpture et de la céramique que des terres cuites et (...) des bronzes. On constate que certains types et motifs de cette nouvelle représentation remontent à la dernière phase du ν s. av. J.-C, ce qui prouve, une fois encore, l'importance de l'influence du langage artistique de cette période sur les arts mineurs en général, et sur l'évolution de la toreutique en particulier. Ainsi sont mis en lumière des rapports étroits entre l'imagerie du ive s. avancé et celle des dernières décennies du ve s., phénomène qui va se poursuivre par la suite avec des variations. Les questions de la composition et de la signification de la scène sont brièvement traitées. (shrink)

Theodor W. Adorno construeix la modernitat com la fase final d'un procés d'emancipació que ha conduït justament al contrari del que es pretenia. L'alliberament del mite ha portat a una situació històrica en la qual l'encobriment ideològic del món és total. Això té conseqüències per a un pensament que vol ser crític, ja que haurà de trobar un lloc des d'on es pugui interpretar la història per tal de salvar la veritat d'un possible món diferent. En el moment (...) de màxima ocultació ideològica i de màxim absurd -és conegut que Adorno es refereix al món contemporani com al temps després d'Auschwitz- Adorno intentarà entendre què ha passat amb aquest subjecte que s'ha preocupat excessivament per la seva identitat. Mitjançant l'aplicació del model psicoanalític d'interpretació a textos de Beckett i Kafka reconstruirà la història de l'emancipació fallida del subjecte modern. Amb aquestes interpretacions Adorno se situa no només molt a prop de la pràctica psicoanalítica, sinó també de la tradició hermenèutica clàssica. (shrink)

En La nave de los locos los signos propuestos alrededor del tópico de la embarcación recolectora de orates que replica el espacio manicomial, o de los campos de concentración, o de las dictaduras, subraya además el abandono y el despojo de la sociedad y su asentamiento fundamental, la ciudad, que niega una y otra vez la presencia de los perturbadores. En esta circunstancias, creemos que el texto de Cristina Peri Rossi va mutando desde la concepción de la marginación como puro (...) despojo y negatividad, a la asunción del éxodo como instancia de liberación, y por tanto, de superación de las categorizaciones propuestas por el poder. (shrink)

El text d’Ian Ground la traducció del qual transcrivim a continuació va ser llegit a l’acte de presentación del seu llibre ¿Arte o chorrada? (València, Publicacions de la Universitat de València / Col•lecció Estètica & Crítica, 2008) el dia 9 de juny de 2008 a l’Aula Magna de l’edifici del Carrer La Nau de la Universitat de València, amb la presència, a més d’Ian Ground, de Romà de la Calle (en qualitat de Director de la col•lecció Estètica & Crítica) i (...) de mi mateix, Salvador Rubio (en qualitat de traductor, editor i autor de la introducció del llibre). El text va ser llegit en anglés pel seu autor, alternat, paràgraf per paràgraf, amb la lectura de la traducció castellana. Hem preferit que el text traduit aparega ací en castellà, exactament igual al que va ser llegit a l’esmentat acte de presentació. La reflexió que ens proposa Ian Ground, en cara que específicament concebuda per a aquest acte, no necessita cap presentació i pot ser llegida perfectament com un text autònom. Tanmateix, em permet precedir-la amb unes quantes observacions que no pretenen sustituir les meues paraules a l’acte (on, naturalment, els agraïments eren els protagonistes) ni tampoc la introducció del llibre ja publicada, i a la qual es pot remetre directament el lector d’aquest article. (shrink)

No tenim temps per a res. La família, els amics, l’esport o altres dèries sempre queden en un segon pla. També el cultiu del pensament, que suposadament és una de les coses que identifica més i millor la nostra espècie, resta a l’espera. La pressa ens aclapara. En aquest context precipitat necessitem temps per descobrir el temps. Un oasi de pensament que comencem a explorar gràcies a parar atenció aquí i allà: ressenyem les observacions resultants, plantegem sengles qüestions estimulants i (...) esmolem el senderi amb l’exercici compartit d’enraonar, altrament conegut com a diàleg. No en va Ramon Llull augurava taxatiu que: “Pensar per un mateix és l’únic projecte a la vida”. (shrink)

Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell ens ofereix una (...) anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

En el sugestivo libro aparecido en 1991 ¿Qué es la filosofía? Gilles Deleuze y Félix Guattari definen la filosofía como creación de conceptos. Añaden asimismo que esos nuevos conceptos necesitan personajes conceptuales que contribuyan a definirlos. No son muchas las veces que se asiste a la creación de un concepto. Un ejemplo recurrente es el cogito cartesiano: ¿por qué es verdaderamente una creación? En primer lugar porque no supone otros conceptos pero, sin embargo, es comprensible porque está sostenido por una (...) imagen presupuesta: todo el mundo sabe qué significa pensar. Con todo, sostienen los autores, "hay algo a medio camino entre el plano del concepto y el plano preconceptual, que va de uno a otro" (DELEUZE; GUATTARI, 1993, p 63-ss). Es el personaje conceptual. En el caso del cogito, sostienen los autores, se trata del Idiota: él es quien dice Yo, él es quien lanza el cogito... El Idiota es el pensador privado por oposición al profesor público, el profesor universitario. (shrink)

La història del pensament occidental travessa ara per ara un punt d'inflexió, un instant de vacil·lació, de dubte i de recerca. El fil conductor de la Modernitat s'ha exhaurit i l'esperit desencisat cerca noves formes de pensar i noves cosmovisions. Les idees rectores de la Modernitat han caigut de l'escambell i la corba del pensament travessa un moment delicat, un instant que cal meditar pausadament. Aquest moment inestable i fugisser és la postmodernitat. S'acosta una nova era de l'esperit, però encara (...) no ha pres forma. Manca creativitat, manquen idees, manca passió per la veritat. En aquest assaig recollim algunes idees de Kierkegaard que poden il·luminar el panorama gris i enrarit de la filosofia actual. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v52-gamper2.

Quin tipus de teixit configura un diàleg de Plató? Què mostren els seus brodats? Què representa? Quina relació manté amb el coneixement i amb la seva transmissió? Aquest text respon en part a algunes d’aquestes qüestions a partir de dos passatges del diàleg anomenat Fedre en els quals Sòcrates utilitza el recurs del vel per construir els seus dos discursos. Es defensarà que comprendre què posa en joc el vel resulta fonamental per a entendre correctament la manera en què Sòcrates (...) parla amb el seu interlocutor i en la qual Plató confecciona el diàleg per als potencials lectors. L’objectiu principal d’aquest text és mostrar alguns dels trets essencials del dir platònic. (shrink)

Quan Llull va arribar a París diverses tendències especulatives agitaven les aigües dels filòsofs professionals. Aquesta obra, que va ser iniciada a París el 1299 i acabada l’any següent a Mallorca, està pensada per a un auditori concret. El present volum és la presentació i la defensa d’uns principis filosòfics concebuts constitutivament i necessària en avinença amb els principis de la teologia.

Experimental evidence strongly supports the view that the subdivision of organ anlagen into smaller structural units is an autonomous process. Dalcq &Pasteels' hypothesis which says that the boundaries between the different areas into which a morphogenetic field differentiates are determined by “Threshold values” in the “potential” of the field in question, is inconsistent with our present knowledge of biochemical reaction systems. Threshold values may only be used indescribing the spatial differentiation of a morphogenetic field. It is suggested that the latter (...) concept be replaced by the concept of “optimal values” in the intensity of a morphogenetic field-specific for the various chemo-differentiations characterizing the different regions into which a morphogenetic field will split up-and that each optimal value isdeterminative for the appearance of one particular differentiation within the morphogenetic field, each differentiation being formed within a certain range of intensity of the field. On the basis of the hypothesis formulated above a “virginal” morphogenetic field will necessarily differentiate into a number of smaller fields of second order, which in their turn will split up into fields of third order, etc. ” Pattern formation” may be defined as the differentiation of a morphogenetic field into an increasing number of smaller fields of higher order of qualitative different chemical and structural composition. Since differentiation of a morphogenetic field proceeds autonomously, the capacity for pattern formation is an intrinsic property of a morphogenetic field. In the light of these considerations it is suggested that a morphogenetic field action is responsible for the first differentiation of the developing embryo into regions with predominantly ectodermal, mesodermal or endodermal differentiation tendencies. The present knowledge about the characteristic pattern formation taking place in the axial mesoderm as well as in the overlying neural plate seems to be in good agreement with the implications of the present morphogenetic field concept. It is emphasized, however, that if the present morphogenetic field concept cannot be characterized further biochemically and biophysically, it will have to be replaced by another concept which can be defined more sharply and is more easily accessible to experimental analysis. Les preuves expérimentales confirment que la subdivision des ébauches des organes en unités structurelles plus petites est un processus autonome. L'hypothèse deDalcq &Pasteels disant que les bornes entre les différents domaines formées par la différenciation d'un champ morphogénétique sont déterminées par des „valeurs seuil” dans le „potentiel” du champ en question, n'est pas en harmonie avec notre connaissance actuelle des systèmes biochimiques. Des “valeurs seuil” ne peuvent être employés qu'en décrivant la différenciation spatiale d'un champ morphogénétique. On prend en considération de remplacer le concept des “valeurs seuil” par le concept des “valeurs optimales” dans l'intensité d'un champ morphogénétique. Ce seraient les valeurs spécifiques aux différenciations chimiques diverses qui caractérisent les différents domaines dans lesquels un champ morphogénétique se différencie. En outre, chaque valeur optimale serait déterminative à la formation d'une différenciation spéciale dans le champ morphogénétique, chaque différentiation se formant dans un certain trajet de l'intensité du champ. Par suite de l'hypothèse formulée ci-dessus un champ morphogénétique “virginal” va nécessairement se différencier en un nombre de champs plus petits de deuxième ordre, qui à leur tour se divisent en champs d'ordre troisième, etc. ... La régionalisation peut être définie comme la différenciation d'un champ morphogénétique dans un nombre de plus en plus élevé de champs plus petits d'ordre supérieur de composition chimique et structurelle qualitativement différente. Parce que la différenciation d'un champ morphogénétique se produit de façon autonome, le pouvoir de régionalisation est une propriété intrinsique d'un champ morphogénétique. Ces considérations nous mènent à proposer que l'action d'un champ morphogénétique est responsable de la première différenciation de l'embryon en régions qui possèdent des tendences de différenciation principalement ectodermiques, mésodermiques, ou bien endodermiques. La connaissance actuelle concernant la régionalisation caractéristique qui se produit dans le mésoderme axial ainsi que dans la plaque neurale superposée paraît se conformer aux conséquences du concept de champ morphogénétique. Cependant on souligne le fait que dans le cas òu le concept actuel du champ morphogénétique ne pourra pas être plus amplement caractérisé de façon biochimique et biophysique, il faudra le remplacer par un autre concept qui puit être défini plus nettement et qui est mieux accessible à l'analyse expérimentale. Die Auffassung, dass die Aufteilung von Organanlagen in kleineren Struktureinheiten ein selbständiger Prozess ist, findet Bestätigung in den experimentellen Ergebnissen. Die Hypothese vonDalcq &Pasteels , dass die Grenzen zwischen den unterschiedenen Gebieten, in denen ein morphogenetisches Feld sich differenziert, durch “Schwellenwerte” im “Potential” des genannten Feldes bestimmt werden, ist unvereinbar mit unserem heutigen Wissen über biochemischen Reaktionssystemen. Der Gebrauch des Begriffs “Schwellenwert” ist nur gestattet bei der Beschreibung der räumlichen Differenzierung eines morphogenetischen Feldes. Statt dieses Begriffs wird der Begriff “Optimaler Wert” vorgeschlagen; Werte also in der Intensität eines morphogenetischen Feldes, optimal und spezifisch für die verschiedene Chemodifferenzierungen, welche die Gebiete kennzeichnen, in denen ein morphogenetisches Feld sich differenzieren wird. Jeder optimaler Wert soll dann das Erscheinen einer bestimmten Differenzierung innerhalb des morphogenetischen Feldes veranlassen, welche Differenzierung sich bildet innerhalb eines bestimmten Bereichs der Feldintensität. Auf Grund der obigen Hypothese wird ein “virginelles” morphogenetisches Feld zwangsläufig sich differenzieren in eine Anzahl kleinerer Feldern zweiten Grades; diese in Felder dritten Grades, usw. Musterbildung könnte definiert werden als die Differenzierung eines morphogenetischen Feldes in eine zunehmende Anzahl kleinerer Felder höheren Grades von qualitativ verschiedener chemischen und strukturellen Zusammensetzung, Weil diese Differenzierung autonom vor sich geht, ist das Vermögen zur Musterbildung eine innewohnende Eigenschaft eines morphogenetischen Feldes. Im Lichte dieser Betrachtungen ist es naheliegend anzunehmen dass eine morphogenetische Feldwirkung verantwortlich ist für die erste Differenzierung des sich entwickelnden Embryos in Gebiete überwiegend ektodermalen, mesodermalen oder entodermalen Differenzierungstendenzen. Die heutigen Kenntnisse über die charakteristische Musterbildung im axialen Teil des Mesoderms und in der überliegenden Neuralplatte scheinen in guter Übereinstimmung zu sein mit den des morphogenetischen Feldbegriffs. Dennoch wird benachdruckt, dass, falls das gegenwärtige morphogenetische Feldbegriff nicht weiter biochemisch und biophysisch gekennzeichnet werden kann, anstatt dessen ein anderer Begriff entwickelt werden muß, der schärfer definiert werden kann und besser zugänglich ist für experimentelle Analyse. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-gutierrez.

Ground s’enfronta al xoc de l’art contemporani plantejant, a manera de reflexió filosòfica, aquelles preguntes «grolleres» que semblaven confinades en la resposta de l’home del carrer o del crític reaccionari: no és una xorrada aquesta pila de rajoles al museu? No obstant això, la seua intenció no és fer-nos prendre partit a favor o en contra de determinades obres d’art del Minimal o del Conceptual. El que batega al fons del llibre de Ground és una defensa de l’art contemporani quan (...) reivindica la seua intel·ligibilitat com un tret centralment constitutiu d’aquest. Una defensa que passa, necessàriament, per mantenir en peus la vigència de la pregunta que dóna títol al llibre, a pesar dels intents recents per anul·lar-la o per relegar-la a una desautorització ingenuista i/o reaccionària de «tot» l’art contemporani. (shrink)

El més gran dels pensadors i el més petit dels homes”; amb aquestes paraules va referir-se Gadamer d'una manera molt punyent a la desconcertant figura del seu mestre, Martin Heidegger. L’autor d’Ésser i temps ens ha deixat en herència no només una obra filosòfica capaç d’exercir una grandíssima influència, sinó també el repte d’interpretar la tensió entre vida i pensament. Hem de creure que cal una gran vida per tal que hi hagi un gran pensament? O hem d’admetre que no (...) hi ha cap relació entre una cosa i l’altra i, per tant, que un gran pensador pot adherir-se de forma entusiasta a un dels règims polítics més abjectes de la història d’Europa sense comprometre la qualitat de la seva producció filosòfica? Heidegger és segurament un exponent d'una Europa contradictòria i angoixant: no només un representant excepcional de la millor tradició filosòfica, sinó també de les grans bogeries i pors del segle XX. (shrink)

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , (...) en aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

SummaryNeither an infant one week old nor a snail is a rational creature. If the infant survives long enough, he will probably become rational, while this is not true of the snail. If we like, we may say of the infant from the start that he is a rational creature because he will probably become rational if he survives, or because he belongs to a species with this capacity. Whichever way we talk, there remains the difference, with respect to rationality, (...) between the infant and the snail on one hand, and the normal adult person on the other; this difference is discussed here.The difference consists, it is argued, in the having of propositional attitudes such as belief, desire, intention and shame. This raises the question how to tell when a creature has propositional attitudes; snails, we may agree, do not, but how about dogs or chimpanzees? The question is not empirical; the question is what sort of empirical evidence is relevant to deciding when a creature has propositional attitudes.It is next contended that language is a necessary concomitant of any of the propositional attitudes. This idea is not new, but there seem to be few arguments in its favor in the literature; one is attempted here.Crucial to the considerations advanced is the idea that belief depends on having the concept of objective truth, and that this comes only with language.RéuméNi un bébé d'une semaine, ni un serpent ne sont des créatures rationnelles. Si le bébé survit assez longtemps, il deviendra probablement rationnel, mais ce n'est pas vrai pour le serpent. Sil'on veut, on peut dire d'emblee du bébé qu'il est une créature rationnelle parce qu'il le deviendra s'il survit ou parce qu'il appartient à une espèce qui possède cette faculté. Quoi qu'on dise, la différence subsiste, en ce qui concerné la rationalité, entre le bébé et le serpent d'une part, la per‐sonne adulte normale de lcar;autre, et c'est cette différence qui sera discutée ici.La différence consiste, selon l'auteur, en une capacityé d'avoir des attitudes propositionnelles telles que la croyance, le désir, l'intention et la honte. Ceci pose la question de savoir quand on peut dire qu'une créature a des attitudes propositionnelles; on peut se mettre d'accord sur le fait que les serpents n'en ont pas, mais qu'en est‐il des chiens et des chimpanzés? La question n'est pas empirique, elle est de savoir quelle donnée empirique va décider si oui ou non une créature a des attitudes propositionnelles.L'auteur prétend que les attitudes propositionnelles s'accompagnent nécessairement du langage. Cette idèe n'est pas nouvelle, mais il semble qu'il y a peu d'arguments qui la soutiennent dans la littérature. On en trouvera un ici, où l'on montre qu'un élément crucial de a croyance dépend de l'acquisition du concept de vérité objective, qui ne se développe qu'avec le langage.ZusammenfassungWeder ein eine Woche altes Kind noch eine Schlange sind rationale Wesen. Wenn das Kind lange genug überlebt, wird es sich wahrscheinlich zu einem vernünftigen Wesen entwickeln, wäh‐rend das für die Schlange nicht zutrifft. Wenn wir wollen, können wir vom Kind sagen, dass es von Anfang an cin rationales Wesen ist, weil es im Fallc des Ubcrlebens vernünftig werden wird oder weil es zu einer Spezies mit dieser Fähigkeit gehört. Wie auch immer wir das ausdrücken, bleibt bezüglich der Rationalität der Unterschied zwischen dem Kind und der Schlange einerseits und der erwachsenen Person andererseits zurück. Dieser Unterschied wird hier diskutiert.Es wird argumentiert, dass der Unterschied in der Fähigkeit besteht, psychologische Haltun‐gen wie Glauben, Begierden, Absichten und Scham zu haben. Damit erhebt sich die Frage, wie man entscheiden kann, wann ein Wesen solchc Einstellungcn hat; Schlangen, wird man zugeben, haben keine; wie steht es aber mit Hunden Oder Schimpansen? Die Frage ist keine empirische, sondern betrifft die Frage, welche Art von empirischen Belegen für den Entscheid relevant ist, ob ein Wesen derartige Einstellungen hat.Es wird die These aufgestellt, dass Sprachen ein notwendiger Begleitumstand einer jeglichen propositionalen Haltung ist. Der Gedanke ist zwar nicht neu, aber es finden sich wenige Argu‐mente zu seiner Stützung in der Literatur; eines wird hier ausgeführt.Entscheidend für die vorgelegten Betrachtungen ist die Auffassung, wonach Glaube vom Begriff der objektiven Wahrheit abhängt, und dieser kommt erst mit der Sprache. (shrink)

Les pràctiques d’okupació que sorgeixen a mitjans dels 80 al nostre país son considerades un moviment social per múltiples autors (Calle, 2005; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). L’any 2006 apareix arreu de l’Estat un nou moviment social diferenciat, el moviment per l’habitatge. Aquest moviment organitzà joves d’arreu de l’Estat espanyol i, els anys posteriors, consolidà centenars de plataformes d’afectats per les hipoteques de totes les edats. Les seves propostes i demandes han estat un full de ruta en l’aterratge pràctic del moviment (...) del 15-M. L’objectiu d’aquest article és comparar aquests dos moviments urbans que es poden entendre també com a pràctiques emancipadores de la joventut i noves formes de participació dels joves en la societat civil.The practical of squatting that arrived to our country in the 80’s is considered a social movement by multiple authors (Calle, 2004; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). The year 2006 appears a new and differentiated social movement, the housing movement. This movement organized young people of all over the country, and therefore consolidated hundreds of platforms of affected by the mortgages of different ages. Their proposals and demands have been a rate routing coming from the 15-M movement. The aim of this article is to compare these two urban movements that could be also understood as emancipation practices and new shapes of participation of the civil society. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v35-gerhardt.

Constitution d’un grand corpus d’écrits émergents et novices : principes et méthodes Cette contribution propose une réflexion sur la construction d’un vaste corpus d’écrits qui permet d’approfondir notre compréhension des processus en jeu dans l’accès à la littératie dans sa diversité, au travers de la pluralité des genres et des types discursifs qui la constituent et chez des apprenants de profils divers : enfants/adultes, langue 1 / langue 2, entendants/sourds. La réflexion sur la mise en place de ce corpus s’inscrit (...) dans une perspective fonctionnaliste et énonciative et fait fond sur deux ensembles théoriques complémentaires. Du point de vue de l’acquisition des langues, nous souscrivons à la conception selon laquelle les productions d’apprenants ne constituent pas une déviance par rapport à la norme mais sont des manifestations (idiolectales) de systèmes linguistiques per se dont il s’agit de dégager les normes propres. Du point de vue de la littératie, nous nous inscrivons dans la tradition des travaux, d’inspiration bakhtinienne, qui considèrent l’hétérogénéité comme constitutive de toute production verbale. Ainsi, nous expliquons et justifions nos choix en matière de profils d’apprenants et de tâches rédactionnelles, en relation avec la perspective théorique adoptée, ainsi que les options retenues en matière d’outillage du corpus. (shrink)

El desarrollo de la tecnología y de la inteligencia artificial provocan desde hace años preguntas éticas y antropológicas. La Suma Teológica de Santo Tomás permite categorizar términos tecnológicos y establecer ontologías en clave filosófica. Con esta metodología de la Suma se va a estudiar aquí el término “metaverso” y sus implicaciones éticas. El artículo aporta además una revisión sistemática de literatura científica para elaborar un mapa de conocimiento desde un punto de vista cualitativo y cuantitativo que visibilice el impacto de (...) esta terminología emergente en la investigación. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v61-fidora.

Es sabido que las obras de Marx, en sus distintas épocas, guardan siempre una relación conflictiva con Hegel. Pero, al mismo tiempo, esta relación se ve afectada continuamente por el propio desarrollo del pensamiento de Marx. Teniendo en cuenta este desarrollo, en el presente trabajo intentaremos brindar una interpretación marxiana del sistema hegeliano, tomando como punto de partida la frase juvenil de Marx que afirma que la Ciencia de la lógica de Hegel es "el dinero del espíritu". Sin embargo, bajo (...) la premisa de que Marx está mucho más próximo a Hegel en su período de madurez que en su juventud, daremos un nuevo sentido a aquella frase juvenil a partir del tratamiento del dinero en la primera sección de El capital. Esto nos proporcionará nuevas herramientas conceptuales para interpretar la filosofía de Hegel, justificando esta interpretación en los propios textos hegelianos. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-martinez.

Cet ouvrage aurait pu s'intituler " matière et vie ". L'auteur nous guide sur le long chemin qui va des constituants élémentaires d'un jeune univers, dans lequel la vie est évidemment absente, jusqu'aux formes complexes de la matière. Il explique comment et pourquoi la matière se complexifie dans le coeur des étoiles de premières générations, dans la nébuleuse protosolaire, sur la jeune Terre envoie de différenciation, dans les premiers océans terrestres. Il décrit ce que l'on croit savoir, mais aussi (...) passe en revue tout ce que l'on ignore à propos de la génération spontanée des premières cellules vivantes. Lorsque la vie apparaît, l'histoire de la matière devient dépendante de l'évolution biologique. Après trois milliards d'années environ, celle-ci conduit à l'apparition de l'homme, seul être vivant capable de faire évoluer la matière. Ce livre propose ainsi une fresque d'une réelle ampleur, sans équivalent à ce jour, écrite pour être accessible à tous. Et pourtant, les questions abordées relèvent de nombreuses disciplines, comme l'astrophysique, la biologie, la chimie, le génie génétique et l'histoire des techniques. (shrink)

Actualmente los avances biotecnológicos han superado los fines clásicos de la medicina. Se han producido cambios conceptuales importantes que han impactado en el constructo médico de la relación médico/paciente, como son: a) La diversidad del concepto de naturaleza humana; b) El concepto de corporeidad humana; c) El concepto subjetivo de autonomía; y, d) El valor de la calidad de vida. El análisis bioético de estos conceptos lleva a la comprensión de porqué la medicina actual podría encaminarse hacia una ‘medicina del (...) perfeccionamiento’ o ‘transhumanista’. La conclusión muestra que la medicina acepta la aplicación de los avances en la biotecnología bajo los postulados clásicos enfocados al campo de la salud y que es preciso emprender una profunda reflexión sobre la aplicación de los mismos, con la finalidad de aportar mejoras o nuevas funciones a sujetos sanos. (shrink)

Este artículo investiga las narraciones de 1 Sam 9 y 1 Sam 28 a la luz del trasfondo más amplio del contexto sacrificial en el primer libro de Samuel. En concreto, este estudio muestra cómo los episodios, unidos por la escena de un banquete y el reparto de la comida sagrada, constituyen las partes de un sistema simbólico definido que, en sus resultados, es capaz de describir, definir y dirigir las relaciones entre los participantes en el ritual y la (...) deidad. A través del ejemplo de los banquetes de Saúl, primero con Samuel y luego con una nigromante en la aldea de En Dor, el texto de 1Sam define una jerarquía precisa entre la práctica cultual y la monarquía naciente en Israel. (shrink)

El autor postula que la comunicación sobre temas ambientales y de la sustentabilidad sólo va a ser exitosa cuando sea institucionalizada. Señala además que ella se debe vincular al modelo de “sustentabilidad” por lo que sus discursos deben estar situados en el contexto de un Desarrollo Sustentable, y que más allá de la transmisión de información, requiere de una discusión sobre los problemas no resueltos y los peligros que están en juego. Asegura finalmente que la comunicación sobre temas ambientales representa (...) una oportunidad de participación ciudadana. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-walton.

Este es el libro más personal y más original del principal filósofo del Derecho mexicano de su generación. Se trata de una obra de madurez que es el reflejo de muchas lecturas y de muchas vivencias. Entre las lecturas se encuentran las de los autores con los que Rodolfo Vázquez entabla aquí un diálogo a propósito de la religión: Spinoza, Bayle, Voltaire, Hume, Feuerbach, James, Russell, Gaos, Tierno Galván, Horkheimer, Camus, Dworkin y Octavio Paz. Y en ese ejercicio intelectual que (...) tiene mucho de autobiográfico (el diálogo lo es también con los diversos yoes del autor: a la madurez se llega con esfuerzo y no es tampoco una estación de destino) se van dibujando las etapas por las que habría transcurrido su itinerario vital en materia de religión: indiferencia, apasionamiento, secularización y ateísmo, hasta llegar a la serenidad del agnóstico que no echa de menos a Dios. Con una prosa ágil y precisa, Rodolfo Vázquez muestra en esta obra que los grandes temas de la filosofía se pueden tratar de manera amena y profunda al mismo tiempo. Y nos hace ver incluso que los problemas que giran en torno a la idea de Dios o de lo sagrado pueden resultar de interés también para aquellos que no tienen oído para la religión. (shrink)

La categoria de passivitat és tan nuclear en la filosofia d’Emmanuel Levinas com en la de Paul Ricoeur. Aquesta categoria està intrínsecament vinculada a una altra que també és crucial: la d’alteritat. Per entendre la proximitat entre aquests dos autors, alhora que per veure’n la distància que els separa, resulta molt revelador prestar atenció, primer, a la manera com cadascun d’ells concep les dues categories i, després, al motiu pel qual mentre en el cas de Levinas el lloc de la (...) passivitat és exclusivament un —la relació amb l’altre—, en el de Ricoeur és triple: la carn o el cos propi, l’altre i la consciència. (shrink)

En aquest article pretenem fer una crítica, des de postulats ètics de caràcter republicà, al mode actual d’entendre i, per tant, posar en pràctica el principi d'autonomia de la bioètica. Pretenem mostrar que, en l’estat actual d’aplicació d'aquest principi, emprant una definició liberal de llibertat i de la natura humana, aquest idea de llibertat i autonomia que es pretén protegir, no es compleix en deixar fora de l’equació tot un seguit de circumstàncies socials, polítiques o econòmiques que poden dificultar al (...) pacient prendre una veritable decisió sobirana sobre quin ha de ser el fet d'actuar dels professionals sanitaris sobre el seu cos en cada cas. (shrink)

Este artículo propone dar cuenta de los elementos rituales que atraviesan Bacantes de Eurípides. Se hará especial referencia a la estructura hímnica del prólogo, y a los elementos que subvierten el sacrificio de Penteo y lo superponen con el ámbito de la caza. De esta manera, se establece que el prólogo consiste en un himno dedicado a Dioniso que es ejecutado por el mismo dios, y que la particularidad de este artificio anticipa el rol doble que va a ocupar Baco (...) a la vez que el carácter impío de los hechos que se van a narrar. En consecuencia, la tragedia parecería poner en escena la representación de un culto a modo de ejemplo o, si se quiere, la representación de un castigo ejemplar, pero en todo caso, evocando la propia práctica teatral. (shrink)

E n est e a r tícul o e l auto r s e pr e gunt a s i l a teorí a socia l de l derech o pued e apo r tar un a contribució n especí f ic a a u n concept o d e justici a via b l e h o y e n día , frent e a l o que sobr e ell a pued e deci r l a f ilosofí (...) a moral , polític a y jurídica . E n s u opinión , lo s conceptos d e autopoiesi s y deconst r ucció n (Luhman n y De r rida ) tiene n e l potencia l su f icient e para act iv a r ta l contribució n e n do s direccione s diferentes : reconst r ucció n d e un a geneal o gía d e l a justici a y obse r v ació n d e la s paradoja s decisionale s de l derech o mode r no . E l planteamient o genealógic o intent a descubri r la s con e xione s oculta s entr e l a semántic a d e la justici a y l a est r uctur a socia l (l o cual , po r otr o lado , pued e desemboca r e n l a refo r mulació n d e u n concept o plausi b l e d e justici a e n la s condicione s actuales) . U n procedimiento deconst r uct ivo pe r mite , a s u v ez , obse r v a r e l hiat o e xistent e entr e la s est r uctura s jurídicas y la s decisiones , u n hiat o qu e pr o v oc a impo r tante s paradoja s e n lo s proceso s d e tom a de decisione s jurídicas . Mediant e ta l obse r v ació n e s posi b l e alcanza r un a comprensió n más profund a d e l a justicia , qu e e l auto r inte r preta , e n últim a instancia , com o u n proces o de autodescripció n de l derech o qu e soc a va e l carácte r recurs ivo d e la s operacione s jurídicas y qu e fuerz a a l derech o a s u autotrascendencia , per o qu e s e sabote a a s í mism o po r qu e en s u realizació n cre a siempr e un a nu eva injusticia : un a e xperienci a cuy a elaboració n literaria anticip ó Heinric h v o n Kleis t e n s u n o v el a Mi c hae l K ohlhaas. (shrink)

L? Esquisse d?une théorie des émotions reste un des textes les plus déroutants de Sartre, et un des plus maladroits. Le fait d?apprécier les fulgurances de ce petit livre ne doit pas empêcher de reconnaître l?impression qu?il provoque à chaque nouvelle lecture, celle d?une belle tentative manquée. C?est en tout cas ce qui se révèle lorsque l?on tente de cerner une des apories du texte, comme nous le ferons ici. Le propos qui va suivre, axé sur une difficulté majeure de (...) l? Esquisse , et qui abandonnera Sartre au moment où il y apporte de nouvelles réponses, sera résolument unilatéral ? non dans le but de dis­créditer Sartre, mais, simplement, de bien faire ressortir l?importance de l?en­jeu. Nous n?aurions pas risqué une telle approche si Sartre lui-même n?avait été un des plus sincères critiques de l? Esquisse , et ce, dans une lettre au Castor datée du 3 mars 1940. Sartre, à ce moment, vient de recevoir deux exemplaires de son livre, ses premiers exemplaires d?auteur : en toute logique, il devrait relire son travail avec le plaisir quelque peu narcissique de tout auteur redécouvrant un écrit récent, de surcroît tout juste paru. Or, écrit-il à Simone de Beauvoir, il a relu la Théorie des émotions « avec un peu de déception. La théorie est montrée mais non point démontrée. La préface est ce qu?il y a de mieux » 1 . De fait, ce que Sartre appelle la préface, et qui est en réalité. (shrink)

In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

Vu l’intérêt croissant que l’on porte aux questions éthiques dans le monde contemporain, on ne s’étonne plus de voir se multiplier les travaux qui discutent la façon dont ces questions se posent dans telle ou telle discipline. Or parmi celles-ci, l’architecture occupe une place assez particulière. Dans la mesure où l’on a affaire à l’un des beaux-arts, il ne va pas de soi que l’on puisse attribuer à l’architecture une fonction éthique, tant il est vrai que l’artiste authentique est en (...) droit de revendiquer une sorte de liberté qui se prête mal au respect inconditionnel d’impératifs d’origine morale. Toutefois, comme l’architecture est un art dont le propre est de répondre à un besoin fondamental de l’être humain, soit celui de trouver un abri et un lieu propice à l’habitation, au travail, à l’étude, au recueillement, à la détente ou à quelque autre activité jugée importante, les architectes ont rarement eu beaucoup de. (shrink)

La frase sobre el logos escrito como “reflejo” del discurso vivo y animado del que sabe (cf. Fedro, 276a8-9) hay que referirla al diálogo platónico: “el que sabe” es el dialéctico, que gracias a los conocimientos a los que ha accedido por medio de la teoría de las Ideas, “sabe cómo es la verdad” (ibid., 278c4-5). Tres capacidades tiene, según Platón, solo el discurso vivo del “que sabe”: puede responder las preguntas que se le planteen, puede buscar el receptor adecuado (...) o quedar en silencio ante aquellos que no tienen que ver con filosofía y, en caso de un ataque, puede acudir en ayuda de su argumento con cuestiones que pertenecen a un nivel superior (cf. ibid., 275d4-276a9, 278c4-e3). El análisis de estas expresiones de Platón en su contexto muestra que la interpretación usual que, desde hace casi 200 años, le atribuye estas capacidades de “el que sabe” al diálogo escrito, no hace justicia al texto de la crítica de la escritura y va en contra de su sentido. Esta constatación exige una orientación radicalmente nueva de la hermenéutica de los diálogos platónicos. Hay que reconocer que Platón concibió sus diálogos (cada uno en particular y todos en conjunto) como unidades literarias y filosóficas que no tienen un carácter autárquico. Los diálogos apuntan consistentemente más allá de ellos mismos hacia la doctrina oral de Platón. --- “Reflection of the living discourse. ¿What is a Platonic dialogue and what does it pretend?”. Plato’s word in the Phaedrus about the written logos as an “image” of the living logos of the man who knows (cf. Phaedrus, 276a8-9) has to be referred to his own dialogues: the “man who knows” is the dialectician, who “knows the truth” (cf. ibid., 278c4-5) thanks to the insights he has gained by way of his use of the Theory of Ideas. There are three things, according to Plato, which can be achieved only by the living logos of “the man who knows”: his logoscan give answers to new questions, can choose the right sort of recipient and remain silent to those who have nothing to do with philosophy, and, in case it should be attacked, it can help its argument with “things of higher importance” (cf. ibid., 275d4-276a9, 278c4-e3). An analyse of these views and concepts of Plato in their context shows that the conventional interpretation, current since almost 200 years, according to which the written Platonic dialogue can do the same three things as the “man who knows”, is contrary to the wording of Plato’s “Criticism of Writing” and incompatible with its sense. This result leads to a new orientation regarding the hermeneutics of the Platonic dialogue. We have to acknowledge that Plato did not mean his dialogues (each one by itself, and their entirety as a whole) to be autarchic of self-sufficient literary entities. The dialogues point consistently beyond themselves to Plato’s oral teaching. (shrink)

: The shepherd embodies a strange and disturbing society. Isolated, marginal, it forms a world apart and evolves in a wild space where mountains, valleys, meadows or forests make up the framework of its activity. In this non-domesticated nature the human presence is suspect. This confusing being is very often represented with an animalized, almost monstrous or deformed body which becomes a metaphor for social order. This grotesque body translates the prejudices of urbanites and elites. It fuels sexual fantasies and (...) symbolizes the disturbances of the natural and social order: freed from the laws of the city, it can try to seduce the young ladies and be insolent in front of the knights. It is a threat to the established order. But the shepherd also carries virtues. It is a model of Christian life: humility and holiness. It belongs to an original humanity, the form closest to divine creation. Two styles of representation of the shepherd therefore oppose the extremes. From texts from the end of the Middle Ages, we will see how the shepherd is an imaginary in opposition to an organized society but that his image has evolved positively until becoming the guardian of traditions and a being who lives in harmony with nature. Key words: stereotypes, shepherd, savagery, holiness, littérature, Middle Ages. Résumé: Le berger incarne une société étrange et inquiétante. Isolé, marginal, il forme un monde à part et évolue dans un espace sauvage où les montagnes, vallées, prés ou forêts composent le cadre de son activité. Dans cette nature non domestiquée la présence humaine est suspecte. Cet être déroutant est bien souvent représenté avec un corps animalisé, quasi monstrueux ou déformé qui devient une métaphore de l’ordre social. Ce corps grotesque traduit les préjugés des urbains et des élites. Il alimente les fantasmes sexuels et symbolise les dérèglements de l’ordre naturel et social : affranchi des lois de la cité, il peut tenter de séduire les demoiselles et se montrer insolent face aux chevaliers. C’est une menace contre l’ordre établi. Mais le berger est également porteur de vertus. C’est un modèle de vie chrétienne : humilité et sainteté. Il appartient à une humanité originelle, forme la plus proche de la création divine. Deux styles de représentation du berger opposent donc les extrêmes. A partir de textes de la fin du Moyen Age, nous verrons comment le berger est un imaginaire en opposition avec une société organisée mais que son image a évolué positivement jusqu’à devenir le gardien des traditions et un être qui vit en harmonie avec la nature. Mots clés : stéréotypes, berger, sauvagerie, sainteté, littérature, Moyen Age. Resumen. El pastor encarna una sociedad extraña y perturbadora. Aislado, marginal, forma un mundo aparte y evoluciona en un espacio salvaje donde montañas, valles, praderas o bosques conforman el marco de su actividad. En esta naturaleza no domesticada, la presencia humana es sospechosa. Este ser confuso a menudo se representa con un cuerpo animalizado, casi monstruoso o deformado que se convierte en una metáfora del orden social. Este cuerpo grotesco traduce los prejuicios de los urbanitas y las élites. Alimenta las fantasías sexuales y simboliza las perturbaciones del orden natural y social: liberado de las leyes de la ciudad, puede tratar de seducir a las jóvenes y ser insolente frente a los caballeros. Es una amenaza para el orden establecido. Pero el pastor también posee virtudes. Es un modelo de vida cristiana, de humildad y santidad. Pertenece a una humanidad original, la forma más cercana a la creación divina. Dos estilos de representación del pastor, por lo tanto, se oponen. A partir de los textos del final de la Edad Media, analizamos la imagen del pastor en oposición a toda sociedad organizada y la evolución positiva de su figura hasta convertirse en guardián de las tradiciones y en un ser que vive en armonía con la naturaleza. Palabras clave: estereotipos, pastor, salvajismo, santitad, literatura, Edad Media. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-tobin.

Il peut sembler de mauvaise méthode et même de mauvais augure pour la recherche en général de voir un article de plus limiter son propos à la justification du choix, heureux ou malheureux, de son titre. Au risque de décevoir et de perdre les premiers lecteurs, ce pourrait bien être le cas ici : sont mis en relation et même dans une relation privilégiée, celle de types-idéaux distincts de la réalité empirique fluctuante, les concepts de passivité et d?inconscient (en tous (...) les cas de raisonnement inconscient, soit une place très particulière accordée à l?inconscient, comme on va le voir). Or, s?il est sûr que ces concepts ne se recouvrent pas, il n?est pas du tout certain qu?ils se recoupent même a priori. Les lignes qui suivent seront donc consacrées à la jonction possible d?un concept de passivité et d?un concept d?inconscient, jonction qui trouve peut-être sa meilleure occasion dans la psychophysiologie de Wilhelm Wundt. Mais pour qui s?est penché un peu sur ces questions, l?entreprise semble plutôt désespérée. Le premier obstacle, de taille, est le suivant : si l?on entend par passivi­té l?ensemble des activités pré-réflexives de la conscience, il se pourrait fort que la catégorie de la passivité telle qu?elle est élaborée en site empiriste au xix e siècle ne recoupe a priori aucun concept d?inconscient, pour la simple raison qu?elle apparaîtrait dans le cadre de psychologies génétiques qui. (shrink)

C’est le rapport entre romanisation et constructions religieuses dans les cités de la province romaine de Bétique qui est analysé ici. L’archéologie, l’épigraphie et les oeuvres littéraires sont nos principales sources dans ce travail. Elles permettent de dégager une typologie des temples de la conquête romaine à la chute de l’empire. A partir de cette typologie, deux catégories de constructions apparaissent lorsque que l’on associe romanisation et édifices religieux : les temples sont à la fois un moyen d’ancrer la romanisation (...) sur un territoire nouvellement conquis et un résultat de ce phénomène dans l’ancienne province romaine de Bétique. (shrink)