In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

El personatge de Sòcrates ha plantejat sempre a la civilització occidental una paradoxa curiosa: tota la història de la filosofia grega està tradicionalment organitzada al seu voltant, però no sabem qui fou realment Sòcrates. Sòcrates, com diu Jean Brun, és un "fet històric" que escapa a la història i la seva influència ha estat encara més gran si tenim en compte que no va deixar cap obra i que només el coneixem pels testimonis dels seus contemporanis, testimonis que (...) ens diuen massa o massa poc de la seva personalitat i que sovint entren en contradicció. Més enllà del personatge, però, hi ha el missatge i la vigència del pensament socràtic. Malgrat els jutges que el van voler reduir al silenci, aquesta veu que s’alçà a Atenes fa més de 2300 anys no ha deixat mai de sentir-se, i les seves màximes, "coneix-te a tu mateix", "només sé que no sé res"... continuen sent motiu de reflexió per a qualsevol que es plantegi l'actitud ètica de l'home respecte a ell mateix i al món que l'envolta. (shrink)

Resum: Actualitzar la didàctica de la filosofia i adaptar-la al nou context digital i social que ha convertit l’ensenyament en una activitat complexa però fonamental és un dels reptes didàctics que ha d’ orientar l’ensenyament filosòfic dirigit a la formació de ciutadans crítics i responsables d’una societat democràtica avançada. Amb aquesta finalitat és necessari posar la filosofia a l’abast de tothom, utilitzar les xarxes socials (Youtube, Instagram, Twitter, etc.) com a recursos didàctics per a l’ensenyament filosòfic, acompanyar la formació (...) de la joventut i proporcionar-los els instruments bàsics del pensament filosòfic com a ajuda en l’anàlisi d’una realitat en transformació.Paraules clau: didàctica, filosofia, TIC, xarxes socials, educació, ciutadania. English title: Teaching to think to people who does not want to learn. Or how to innovate in teaching philosophy in the age of digital idiotismAbstract: Updating philosophy didactics and adapting it to the new digital and social context which has turned teaching into a complex but essential activity is one of challenges in didactics that must guide our efforts to develop citizens’ critical awareness and responsibility in an advanced democratic society. To achieve this aim, we need to make philosophy accessible, using social networking sites—like Youtube, Instagram, Twitter, etc.—as didactic resources for teaching philosophy, accompanying young people in their education, and providing them with basic tools of philosophic thinking as a help for analysing a reality which is constantly changing.Keywords: didactics, philosophy, ICT, social networking sites, education, citizenship. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-quepons.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-mcdonald.

Reflexió dedicada al cos humà. Per tal d’analitzar algunes de les característiques del cos humà en la societat dels nostres dies, es procedeix, d’entrada, a una breu exposició de la història del cos en la cultura occidental i, més endavant, s’analitzen alguns aspectes laterals, però tanmateix essencials per a un tractament antropològic del cos com poden ser, per exemple, el cos de la dona en la cultura occidental i el patriarcalisme com a forma d’organitzar els cossos humans.

L’estiu de 1947, tres joves amics, Yves Klein, Claude Pascal i Armand Fernandez, s’asseuen a la platja de Niça. Encara no són artistes, no fan res i perden el temps omplint-lo de projectes i paraules. Prenen el sol, miren el mar i el cel de la Mediterrània, fan declaracions entusiastes sobre el Gran Art del futur i comparteixen la natura, com uns nens que es divideixen un regne imaginari. Klein pren el blau del cel que abasta amb la mirada, (...) com el color absolut i ideal de la pintura. -/- Yves le Monochrome dirà diverses vegades que, aquell matí d’estiu, va fer un viatge fantàstic, com si fos un astronauta conquerint l’espai, i va signar, com si es tractés d’un llenç pintat de blau, l’altre costat d’aquest bell cel sense núvols: la més bella i la més gran de les seves obres. Aquest cel blau pintat de blau és una obra immaterial i impossible, no feta per les mans de l’artista, amb colors, pinzells i teles, sinó explicada amb les seves paraules, mites i llegendes. (shrink)

“En aquestes conferències he tractat de ressaltar que, si tenim una explicació ferma i precisa de com pensem el món —i sobre el que hi percebem, hi sentim i hi creiem—, podem veure que l’única cosa que faria atractiu el ‘subjectivisme’ és la defensa d’una concepció molt restringida del contingut de les experiències i els sentiments que tenim al nostre abast. Amb la bellesa i la causalitat trobàrem que ni tan sols podíem identificar els sentiments o les experiències en qüesti. (...) sense tenir ja prèviament la idea de bellesa o de causalitat que apliquem al món en aquests mateixos judicis. Semblava que el ‘subjectivisme’ prometia més en el cas dels colors i dels valors. Però allò que creiem sobre els colors dels objectes del món semblava massa estretament implicat en la nostra comprensió de les percepcions de color perquè poguem considerar que aquestes percepcions són res més que sensacions de determinats tipus. I el fet de prendre certes consideracions com a raons per a actuar de determinada manera també semblava estar massa estretament implicat en què volem i com decidim actuar perquè puguem entendre les voluntats i els desitjos que tenim com a meres sensacions o sentiments que, en alguna mesura, ens menen a l’acció”. B. S. (shrink)

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, (...) i si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-emad.

Sovint el humans ens hem somiat déus. I Déu n'hi do si hem fet coses admirables: ciència, organització social, art,...motius n'hi ha per estar orgullosos. La vida, però, també ens mostra amb insistència la cara més fosca de nosaltres mateixos, i en aquests moments el més fàcil és passar de l'orgull a la desesperança més absoluta. El camí, però, no pot ser el de l'abandonament. Ni déus ni bèsties! Els déus no trien i, sense esforç ni dubtes, coneixen (...) i realitzen sempre el millor. Els animals, empresonats en la seva naturalesa, tampoc no trenquen gaire el cap a decidir què faran amb les seves vides. Nosaltres no tenim la sort dels uns ni la dels altres, i ens toca amb feines i treballs anar bastint la nostra realitat, aquella que nosaltres farem. Per això existeix l'ètica. "Coneix-te a tu mateix", ordenava l'oracle: només amb les nostres llums i amb les nostres ombres, amb l'instint, amb la ràbia, amb el sentiment, amb la paraula, amb la raó; només coneixent i assumint tot allò que som, tindrem la possibilitat, tal vegada, de construir un món més humà. (shrink)

En la gran producció filosòfica d’Eusebi Colomer, s’hi poden distingir tres grans centres d’interès particularment destacats. En primer lloc, la seva dedicació a l’estudi del pensament de Ramon Llull i de Nicolau de Cusa. La seva tesi doctoral va mostrar les influències lul·lianes en l’obra de Nicolau de Cusa a partir de les anotacions autògrafes en què el jove Nicolau es feia ressò de les coses que més li interessaven de Llull. El segon gran centre d’interès el van constituir, naturalment, (...) els grans corrents de la filosofia alemanya moderna i contemporània. Des dels anys d’estudiant s’havia familiaritzat particularment amb l’idealisme, la fenomenologia i la filosofia de l’existència. Finalment, el seu tercer centre d’interès va ser el diàleg filosòfico-teològic. Colomer lamentava profundament el divorci produït entre la filosofia i la teologia. Adaptant una coneguda formulació de Kant, pensava que la teologia sense filosofia és cega, però que la filosofia sense teologia és buida. Format en la tradició metafísica espiritualista i defensor de l’humanisme cristià, Colomer es trobava, però, a les antípodes de qualsevol sectarisme o dogmatisme. La seva formació, el seu tarannà i, segurament, els seus enormes coneixements de la història de la filosofia, li havien conferit una gran capacitat per al diàleg. Ell no veia el diàleg com un recurs o com una tàctica, sinó com un element constitutiu de l’ésser humà. \n. (shrink)

"El Sofista" de Plató es considera una de les obres més grans de la història de la filosofia, però els estudiosos s’han mostrat tímids a l’hora d’enfrontar-se al problema central del diàleg. Per a Plató, definir el sofista és el problema filosòfic bàsic: qualsevol investigador s’ha d’encarar al «sofista dins nostre» per tal d’assegurar la possibilitat mateixa del diàleg i de la filosofia contra el contraatac sofístic. Pròleg: Montserrat Crespín .

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-mccarthy.

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s�haurien dut a terme tot tipus d�abusos, com destruccions d�habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. Segon, el (...) pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l�assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la �casta sacerdotal�, permetrien actualitzar la crítica envers �el civisme�, entès aquest, com l�expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d�un dels barris més convulsos d�Europa. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s’haurien dut a terme tot tipus d’abusos, com destruccions d’habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. Segon, el (...) pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l’assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la “casta sacerdotal”, permetrien actualitzar la crítica envers “el civisme”, entès aquest, com l’expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d’un dels barris més convulsos d’Europa. (shrink)

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , en (...) aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

Structured interviews were held with 149 registered nurses in seven countries in America, Asia, Australia and Europe concerning the feeding of severely demented patients who do not accept food. The most common reasons for nurses being willing to change their decision to feed or not to feed were an order from the medical head, a request from the patient's husband and/or the staff meeting. There was a connection between the willingness to feed and the ranking of ethical principles. Nurses who (...) were most prone to feed the patient most often gave a high rank to the ethical principle of sanctity of life, while those who primarily chose not to feed the patient gave a high rank to the ethical principle of autonomy. All nurses stressed the ethical principle of beneficence. Des interviews structurés ont eu lieu avec 149 infirmiers/ères dans sept pays en Amérique, Asie, Australie et Europe concernant l'alimentation des malades gravement dément qui refusent de manger. La raison la plus générale pour des infirmiers/ères d'être prêt à changer leures décisions de donner à manger ou non sont: un ordre du médecin, la demande du mari de la malade ou de la réunion du personnel. Il y avait un lien entre la volonté de nourir et le rang des principes éthiques. Les infirmiers/ères les plus enclins de nourir la malade le plus souvent donnaient un rang supérieur au principe éthique de la sainteté de vie, pendant que ceux et celles qui choisissaient de ne pas nourrir la malade donnaient un rang supérieur au principe éthique de l'autonomie. Tous insistaient sur l'importance du principe éthique de la bienfaisance. Konstruktive Interviews wurden mit 149 ausgebildeten Krankenschwestern und Pfleger in sieben Ländern in Amerika, Asien, Australien und Europa gehalten über die Ernährung von schwer von Dementia praecox leidenden Patienten, die das Essen verweigern. Die gewöhnlichsten Gründe des Pflegepersonals für die Bereitwilligkeit, ihre Entscheidung, zu ernähren oder nicht, zu ändern, waren Anordnungen vom medizinischen Chef, Anfragen vom Ehemann der Patientin und/oder einer Personalsitzung. Es bestand ein Zusammenhang zwischen der Bereitwilligkeit zur Ernährung und dem Rang der ethischen Prinzipien. Die Pflegenden, die sich am meisten neigten, die Patientin zu ernähren, gaben dem ethischen Prinzip der Heiligkeit des Lebens einen hohen Rang, während die, die meistens vorzogen, die Patientin nicht zu ernähren, gaben dem ethischen Prinzip der Autonomie einen hohen Rang. Alle Pflegenden legten grossen Wert auf das ethische Prinzip der Wohltätigkeit. (shrink)

It is important to recognize that the problem dealt with by Plato in the central part of the Sophist is one which arises from the use of certain Greek phrases, and has no necessary or direct connexion with metaphysics. We tend to obscure this fact if we use English terms such as ‘Being’, ‘Reality’, ‘Existence’, etc., in discussing the dialogue, and indeed make it almost impossible to understand what Plato is trying to do. It is the way in which (...) die Greek terms ỗν and μή ỗν and other such terms are used by the ‘sophists’ which gives rise to the problem. (shrink)

Cette étude se place à la croisée de trois auteurs qui laissent entrevoir, à l'horizon du nucléaire, la persistance d'un même questionnement autour du concept inattendu de "déception". Le nucléaire, qui semble accompagné par une multiplication sans retour des discours sur la fin, emporte jusqu'à l'idée même de fondement, exposant la raison à l'effondrement de son "principe" et entraînant le "désappointement" du programme rationnel de la modernité. La raison semble alors incapable de se soustraire au règne du simulacre qui "instrumentalise (...) les idées mais ne les pense plus" (Levinas). Face à la recrudescence des discours catastrophistes, il s'agira alors de "démystifier l'apocalypse" et "l'alternative du tout ou rien qui transforme en un pouvoir quasi mystique l'arme de l'atome" (Blanchot). Derrida, Blanchot et Levinas, proposeront trois analyses qui semblent nous "dissuader" de penser le phénomène nucléaire selon le critère d'une vérité conventionnelle car il se présente sous les traits d'une "apocalypse sans apocalypse, sans révélation de sa propre vérité, sans savoir absolu" (Derrida). Trois apologies paradoxales qui élèvent le désastre nucléaire au rang de principe "d'époque", tout en suspendant ce geste dans l'insignifiance d'une absence de révélation et l'effondrement du sens, exposant la pensée à une "déception", un "dessaisissement", qui s'avèrent essentiels à son renouveau. Il semblait d'autant plus important, à l'heure de la post-vérité, d'analyser cette éthique de la déception qui reconduit la raison hégémonique à sa "fission" inhérente."--Page 4 of cover. (shrink)

Dans le § 8 de la 1ère recherche logique Husserl explique qu'est-ce que c'est l'expression, par opposition à un autre type de signe: l'indice. Ce qu'est en jeu, c'est la spécificité de l'expression, entendue par Husserl comme une sorte de signe qui présente un caractère clair. Mais afin de determiner l'expression Husserl effectue une opération interpretée par Derrida comme un premier type de réduction: réduction du langage a une forme du soliloque. En d'autres termes, au moment où Husserl doit expliquer (...) ce qu'est un signe linguistique, met entre parenthèses précisément la fonction symbolique des expressions.Je tiens à souligner dans cet article les raisons qui conduisent Husserl à ce surprenant geste de mettre entre parenthèses l'une des fonctions les plus essentielles des actes significatifs, la fonction comunicative de contenus intentionnels au moyen de signes dans un contexte intersubjectif. Je montrerai après ce que conduit Husserl à examiner à nouveau cette décision et à la critiquer dans les textes de 1913-1914 lors de la préparation de la deuxième édition des Recherches logiques et publiés aujourd'hui dans le volume XX/2 de Husserliana.En el § 8 de la 1ª Investigación lógica Husserl explica qué es la expresión por oposición a otro tipo de signo: el índice. Lo que se halla en juego es la especificidad de la expresión, entendida por Husserl como un tipo de signo que presenta un carácter intencional. Pero, con el fin de perfilar la expresión, Husserl realiza una operación interpretada por Derrida como un primer tipo de reducción: la reducción del lenguaje a la forma del soliloquio. En otras palabras, en el momento en el que Husserl debe explicar lo que es un signo lingüístico, pone entre paréntesis precisamente la función simbólica de las expresiones.Me gustaría poner de relieve en este artículo las razones que llevan a Husserl a este sorprendente gesto de poner entre paréntesis una de las más esenciales funciones de los actos significativos, la función de comunicar contenidos intencionales a través de signos en un context intersubjetivo. Mostraré más tarde qué lleva a Husserl revisar esta decisión y criticarla en los textos de 1913-1914 cuando preparaba la segunda edición de las Investigaciones lógi-cas y hoy publicados en el volumen XX/2 de Husserliana. (shrink)

El tema de la libertad no ha sido considerado sistemáticamente por Ockham; por ello la autora lo analiza desde la circunscripción de los presupuestos metodológicos transitados por el Venerabilis Inceptor para llegar a su elaboración. Se fundamenta, en un primer momento, la nueva justificación gnoseo-ontológica de la realidad propuesta en el ockhamismo. Ello permite definir los límites en los cuales se inscribe el tema según un modelo fuertemente inspirado en el principio de la omnipotencia divina. La exposición ockhamista utiliza el (...) lenguaje y la doctrina aristotélica del libre arbitrio, pero desde una semántica completamente diversa; pues la libre elección aristotélica se produce a partir de un primer reconocimiento de opciones entre las que el agente elige; de allí que la libertad resulte una función del intelecto. Ockham desestima este elemento fundamental del aristotelismo al invertir la perspectiva del análisis; sostiene que la voluntad es un poder activo cuya opción fundamental -actuar o no actuar- no depende del intelecto sino de ella misma como causa sui. La metafísica y la antropología que sostienen esta concepción han sido modificadas sustancialmente respecto de las posiciones dominantes del siglo XIII: la naturaleza carece de una orientación específica; no está abierta, ni determinada por la verdad ni por el bien. Sólo el agente libre y consciente actúa en vista de un fin que él mismo se impone, mientras que el universo físico es predecible y perfectamente determinado. La libertad aparece como un comienzo frente a la determinación natural, configurándose, así, la primera versión medieval del dilema moderno de la libertad versus el determinismo. (shrink)

De novembre 2020 à janvier 2021, Bruno Latour s'est prêté au jeu de relire un texte qu'il avait depuis longtemps oublié : sa thèse de doctorat. Reproduite en intégralité en seconde partie de cet ouvrage, elle a constitué le point de départ des entretiens qui la précèdent (menés par plusieurs sociologues et théologiens). L'enjeu de ces entretiens était d'aborder une question aussi importante que controversée : quel rôle a joué la 'parole religieuse' dans la trajectoire intellectuelle de Bruno Latour? Les (...) méthodes exégétiques qu'il découvre en travaillant le texte biblique, sans cesse transposées et rejouées tout au long de ses recherches ultérieures (sur la science, le droit, les technologies, etc.), apparaissent ici comme un motif essentiel de son œuvre - et ce, indépendamment de toute perspective confessionnelle. La religion est, pour Bruno Latour, un 'mode d'existence' parmi d'autres, ni plus ni moins important. Ces dernières années, l'émergence d'un Nouveau Régime Climatique et l'irruption inquiétante de Gaïa ont été l'occasion, pour lui, de rouvrir cette question. (shrink)

Questo volume affronta lo sviluppo della teoria filosofica e antropologica di Susanne Langer, mettendo in evidenza l’importanza che in essa riveste un evento particolare della filogenesi della specie umana: la nascita della coscienza simbolica. Il nucleo del concetto di coscienza simbolica è costituito dall’idea di un’organizzazione mentale basata sull’utilizzo di rappresentazioni simboliche e strumenti linguistici, che dischiudono all’uomo inaudite possibilità di esperienza. L’ambito in cui si muove questo libro è quindi in primo luogo quello cognitivo, con particolare riferimento alla differenza (...) qualitativa che separa l’uomo dagli altri animali e che non si lascia ricondurre a un mero perfezionamento delle capacità animali di interazione con l’ambiente. Va però sottolineato che i problemi incontrati da Langer non possono non portare a frequenti sconfinamenti nei territori della psicoanalisi, della psicologia e dell’etica. L’autore dedica una particolare attenzione alla ricostruzione langeriana dello sviluppo assieme, psichico e morale e alla preoccupazione dell’autrice per l’eccessiva logicizzazione e per lo spietato disincantamento della simbolic mentality della modernità (elementi che Langer considera come una vera e propria crisi evolutiva). Questo aspetto della sua riflessione permette di accostare Langer a quei pensatori che, da Cassirer a Max Weber, da Carl Gustav Jung a Leroi-Gouhran, manifestano una forte inquietudine di fronte alla perdita radicale non solo della mentalità mitica delle culture premoderne, ma anche e soprattutto del sistema di valori che orientava l’esperienza quotidiana e la condotta etica degli individui. (shrink)

En contra de les aparences, la meva intenció és ridiculitzar i desactivar l’estratègic ús de referències a personatges de ficció per part dels mass media, els quals pretenen identificar el fundador de WikiLeaks amb tot aquest projecte —quelcom que facilita tant la deslegitimació com la mercantilització. Així, aquest article qüestiona la dominant personalització de la web de filtracions en Julian Assange, tot mostrant algunes de les més rellevants diferències i/o contradiccions entre el rerefons normatiu de WikiLeaks i la pseudo-filosofia política (...) de l’australià. La meva tesi és que la justificació de la il·legal revelació d’informació secreta i confidencial com a pràctica de desobediència civil es posa en perill per la contaminació de postulats utilitaristes i neoliberals. (shrink)

[ES] Los trabajos recientes de Stephen Schiffer en el desarrollo de una explicación pleonástica de proposiciones producen resultados importantes que cambian el significado tanto de la ontología de primer orden como de la meta-ontología. El objetivo del presente trabajo es dejar en claro cuáles son estas consecuencias y por qué son tan importantes. Según mi punto de vista, la mayor amenaza para los partidarios de la metafísica proviene de un punto de vista que yo he llamado en otro trabajo el (...) acercamiento «fácil» a la ontología: los argumentos de Schiffer a favor de proposiciones «pleonásticas», propiedades, estados, eventos y personajes ficticios; los argumentos neo-fregeanos a favor de la existencia de números; y mis propios argumentos a favor de objetos sociales, culturales, y personajes ficticios, y objetos ordinarios como mesas y sillas. El trabajo expande estas tres diferentes formas de ontología fácil, mostrando sus interrelaciones y argumenta que estos acercamientos nos dan un realismo ciento por ciento directo, sobre las entidades en cuestión. A un nivel meta-ontológico, sin embargo, el trabajo sugiere que el debate ontológico serio es confundido porque sus preguntas ontológicas tienen respuestas tan directas. Este acercamiento podría ser la amenaza más importante para la metafísica seria, pero también es extremadamente prometedor como una manera de disolver misterios y clarificar la epistemología de la metafísica. [EN] Stephen Schiffer’s recent work in developing a pleonastic account of propositions leads to major, game-changing results in both first-order ontology and meta-ontology. This paper aims to clarify what these consequences are and why they are so important. In my view, the biggest threat to the metaphysical party comes from a view I have elsewhere called the «easy» approach to ontology: Schiffer’s arguments for «pleonastic» propositions, properties, fictional characters, states and events; the neo-Fregean’s arguments for the existence of numbers; and my own arguments for fictional characters, social and cultural objects, and ordinary objects such as tables and chairs. The paper draws out these three different forms of easy ontology, showing their interrelations, and argues that these approaches really give us a straightforward, out and out realism about the entities in question. On the meta-ontological level however, it suggests that serious ontological debate in metaphysics is confused because its ontological questions have so straightforward answers. This approach may be the most important threat to serious metaphysics but it is also extremely promising as a way of dissolving mysteries and clarifying the epistemology of metaphysics. (shrink)

In questo contributo del 2008 si dimostra, attraverso un confronto con le posizioni di Max Scheler, che Alsberg con il disimpegno corporeo (Körperausschaltung) non mira a esonerare l’organismo (nel senso della Entlastung di Gehlen). Per Alsberg l’evoluzione sociale avviene attraverso utensili, ma l’utensile non si limita a essere un’appendice del corpo, bensì rappresenta una logica estranea a quella del corpo. La Körperausschaltung è il killer del corpo. L’errore di Spencer è quello di non comprendere che un’evoluzione basata su utensili non (...) è semplicemente “sovra-organica”, ma piuttosto “extraorganica”. Extra-organico per Alsberg significa che l’utensile è al di fuori della logica del corpo. Ed è proprio l’autonomia dell’utensile dalla biologia a permettere di risolvere il paradosso della duplicità costitutiva dell’uomo: l’essere il motore di un’evoluzione extra-organica che produce contemporaneamente involuzione organica. Il “disimpegno organico” che libera l’uomo dal bisogno è possibile solo perché il problema dell’adattamento e dell’evoluzione viene spostato sul piano extra-organico: tale spostamento è ciò che contraddistingue l’uomo da tutti gli altri esseri viventi, quindi il principio costitutivo dell’esser umano. L' Ausschaltung, come disattivazione del corpo (dal verbo tedesco auschalten, nel senso di spegnere, ad es. una macchina, la luce ecc.) diventa pertanto il principio ultimo per comprendere l'umano nella sua interezza e non solo l'uomo della modernità (l'homo faber). L'eccezionale testo di Alsberg rimarrà praticamente sconosciuto, tuttavia con eccezioni di rilievo: già negli anni '20 ha un impatto decisivo su Max Scheler e sul progetto di fondazione dell'antropologia filosofica. Successivamente, ma con esiti opposti, su Gehlen. Il concetto di Körperausschaltung viene ripreso anche da Dieter Claessens, da Hans Blumenberg e infine da Sloterdijk. (shrink)

Comment se fait-il que, dans nos sociétés, nous soyons encore et toujours obligés de dire vrai sur nous-même? À la fin du premier semestre 1982, Michel Foucault prononce à l'Université Victoria de Toronto un cycle de conférences dont le thème, s'inscrivant dans le cadre du projet d'une généalogie du sujet occidental moderne, est la formation historique de l'herméneutique de soi. Après avoir analysé le type de connaissance de soi et de rapport à soi qui caractérise l'askêsis gréco-romaine, où il s'agit (...) pour le sujet d'établir avec lui-même une relation de possession et de souveraineté, Foucault étudie le renversement qui conduit, aux premiers siècles du christianisme, à la naissance d'une herméneutique de soi conçue comme l'exploration et le déchiffrement par le sujet de sa propre intériorité. Pour définir ce renversement, Foucault introduit ici une distinction inédite entre deux formes d'ascèse, l'une tournée vers la vérité, l'autre tournée vers la réalité. Parallèlement aux conférences, Foucault conduit à Toronto un séminaire consacré à l'étude détaillée de textes des auteurs anciens sur lesquels s'appuient ses analyses de la culture de soi antique. Il y présente également une esquisse des différentes significations de la notion de parrêsia dans l'Antiquité, qui allait devenir le thème principal de ses derniers travaux."--Page 4 of cover. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v40-hayward.

Redoutable dialecticien, Pascal reste conscient de la faiblesse de tout argument, de l'insignifiance des énoncés, de la stérilité des méthodes. Il ne prétend pas, dans ses Pensées avoir rien dit d'inouï, mais avoir mieux placé la balle dont tout le monde joue, avoir inventé une disposition nouvelle. Il importe donc de s'interroger sur cette disposition, c'est-à-dire de considérer enfin comme essentielle l'étrange répartition en liasses que restituent aujourd'hui les éditions des Pensées. L'ordre de Pascal est à la fois une rhétorique (...) singulière et un rapport original à la vérité. Mais l'examen doit être inductif et méticuleux. Quelle logique exacte préside à la répartition des pensées entre une liasse "vanité" et une liasse "misère"? Comment la raison des effets marque-t-elle la grandeur de l'homme? Pourquoi Pascal a-t-il disséminé les fragments traitant du divertissement, au lieu de les réunir dans le dossier qui semble consacré à la question? Quelle espèce de transition désigne-t-il sous le titre "Transition de la connaissance de l'homme à Dieu"? Telles sont les questions, et d'autres similaires, proposées à la réflexion dans ce volume. Le commentaire d'une pensée ne devrait plus s'envisager en dehors de sa situation dans le singulier dispositif que forment les liasses."--Page 4 of cover. (shrink)

L'Afrique se propose de lutter de façon efficace pour la réduction de la pauvreté. La pauvreté en Afrique est certainement matérielle, mais elle est aussi spirituelle. Autant elle est dépourvue des moyens de vivre à la mesure de sa population, autant elle semble manquer de ressort spirituel capable de lui permettre d'assumer de façon responsable son destin. La réduction de la pauvreté matérielle passe par la réduction de la pauvreté spirituelle. Et cette dernière passe par la redécouverte des richesses de (...) l'esprit et de la manière dont ces richesses ont aidé dans le passé et peuvent encore aider dans le présent à prendre en charge le devenir de l'Afrique. Les auteurs voudraient instaurer et explorer un de fondements essentiels de la Renaissance africaine : l'histoire des idées dans l'Afrique traditionnelle. Aussi le présent ouvrage se fixe-t-il pour tâche de présenter les principes, les démarches et une application de cette discipline à la fois ancienne et, dans le contexte de l'Afrique traditionnelle, inédite. (shrink)

" Procréation et droits de l'enfant " : ce thème, caractérisé par un large éventail de problématiques, se situe au cœur d'un questionnement auquel les spécialistes de la natalité sont confrontés. Alors que, notamment, des techniques nouvelles viennent perturber nos approches traditionnelles de la procréation, il importe, sans renoncer aveuglément aux innovations de la science, de rester prudent devant des évolutions scientifiques qui pourraient mettre en périt notre Humanité. On trouvera, dans le présent ouvrage, des réflexions qui - émanant d'autorités (...) religieuses, de philosophes, de spécialistes des sciences biomédicales et de juristes - contribuent à éclairer, dans une perspective pluridisciplinaire, les considérations éthiques qui accompagnent le début de la vie et la naissance des êtres humains. (shrink)

The subject we are discussing in this article is very complex, because it involves important questions about the method and the subject of Anthropology: what is the status of Anthropology as a philosophical discipline, that is, what is its place within philosophical knowledge, especially metaphysics, theory of knowledge and ethics? What is the most appropriate method for access to the study of the human person?

No tenim temps per a res. La família, els amics, l’esport o altres dèries sempre queden en un segon pla. També el cultiu del pensament, que suposadament és una de les coses que identifica més i millor la nostra espècie, resta a l’espera. La pressa ens aclapara. En aquest context precipitat necessitem temps per descobrir el temps. Un oasi de pensament que comencem a explorar gràcies a parar atenció aquí i allà: ressenyem les observacions resultants, plantegem sengles qüestions estimulants i (...) esmolem el senderi amb l’exercici compartit d’enraonar, altrament conegut com a diàleg. No en va Ramon Llull augurava taxatiu que: “Pensar per un mateix és l’únic projecte a la vida”. (shrink)

Le 'Timée' est incontestablement le dialogue de Platon le plus cité dans l'Antiquité, le plu lu et le plus commenté. Tenu pour la "bible" des médio-platoniciens, il a joui d'une faveur extraordinaire, comme en témoignent les multiples commentaires qui ont vu le jour dans la pensée grecque, de Crantor à Proclus. Cette abondance d'études s'explique par deux raisons principales, intimement liées. D'un côté, le 'Timée', récit qui traite de la "création" du monde et de celle de l'homme, est un texte (...) difficile, exemple paradigmatique de l'obscurité que les auteurs anciens attribuaient à Platon, de l'autre, en proposant un modèle d'univers physique, il se présente comme un traité de cosmologie, le premier en fait à nous être parvenu, et offre une véritable somme des connaissances humaines où interviennent également la psychologie et la métaphysique, une encyclopédie scientifique dont la brièveté même exigeait d'emblée des éclaircissements et des explications préliminaires pour qui ne possédait pas une solide culture scientifique. Ce qui ressortit à la cosmogonie et à la psychogonie est en effet associé aux quatre sciences "mathématiques" (arithmétique, géométrie, musique, astronomie), et pour ce qui se rapporte à l'homme et à l'anthropologie le texte platonicien fait intervenir en outre des sciences comme l'optique ou la médecine. On peut donc comprendre que le caractère "mythique" de l'énoncé et sa dimension scientifique aient constitué autant d'éléments de nature à désarçonner un lecteur non averti. L'importance de cet écrit explique par ailleurs qu'on en trouve de très nombreuses traces dans le monde latin, notamment médiéval, où les traductions fragmentaires et les commentaires sur le 'Timée' servent, entre autres, à l'exégèse biblique. De surcroît, à la Renaissance l'Occident retrouve l'héritage hellène, et les humanistes ont à leur disposition les traditions grecque et latine du "dialogue. (shrink)

L’articolo esamina la genesi del neoconservatorismo statunitense - inteso principalmente come movimento intellettuale e gruppo di pressione politica - e le sue posizioni rispetto alla politica estera nel periodo che va dagli anni Settanta a oggi. In particolare offre una definizione del movimento nella quale centrale è il nazionalismo universalista e liberale del progetto neoconservatore, e il conseguente rigetto delle limitazioni alla sovranità degli Stati Uniti conseguenti alle tante interdipendenze che hanno finito per contraddistinguere l’ordine globale negli ultimi Cinquant’anni.

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, (...) i si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

Antropontologija kao filozofski diskurs razlikuje se od klasične ontologije, fenomenološke ontologije, ontologije biti i nove ontologije. Poznato je da su različiti ontološki pogledi doveli do različitih prijelomnih točaka u povijesti filozofije. Antropontologija nudi novi tip ontologije koji se ustvari usredotočuje posebice na ljudska bića kao početnu točku. Što obuhvaća filozofski napor koji nastoji analizirati veze između ljudskog bića i znanja svijeta u svjetlu antropontologije? Što antropontologija razmatra u vezama između bića? Prije svega je nužno razjasniti ova pitanja. Tvrdimo da svako (...) biće egzistira u svijetu života ili općenito u svijetu kao singularno i konkretno biće. No ono se razumijeva pomoću pojma, tj. riječi ili termina; drugim riječima, bića egzistiraju kroz intelektualne i lingvističke činove ili u granicama jezika. Svako biće je partikularno ili singularno, međutim može doseći univerzalnu poziciju pomoću ljudskog bića i kroz obrasce mišljenja, govorenja ili pisanja, drukčije rečeno, kroz misleći svijet i lingvistički svijet. U ovome slučaju, ‘ontologija’ kao dio termina ‘antropontologija’ odnosi se na nominalističku ontologiju koja tvrdi da svako biće egzistira u okviru singularnosti. Općenito, antropontologija kao filozofski diskurs fokusira se na napetost između singularnosti i univerzalnosti.Anthropontology as a philosophical discourse distinguishes itself from the classical ontology, phenomenological ontology, the ontology of essence and the new ontology. It is well known that the different ontological views have given rise to different breaking points in the history of philosophy. Anthropontology offers a new kind of ontology which, in fact, focuses especially on human being as a starting point. What does the philosophical effort which tries to analyze the relationships between the human being and the world-knowledge contain in the light of anthropontology? What does anthropontology take into consideration in the relationships between the entities? First of all, it is necessary to explain these points. We claim that every entity exists in the world of life or generally in the world as a singular and concrete entity. But it is understood by the concept and a word or term; in the other words, they exist through the intellectual and linguistic acts or in the limits of the language. Every entity is a particular or singular one, however it can reach the universal position by the human being and through the pattern of thinking and saying or writing, in the other words, through the thinking world and the linguistic world. In this case, the ‘ontology’ part of the term of ‘anthropontology’ refers to the nominalist ontology which asserts that every entity exists in the framework of the singularity. Generally, anthropontology, as a philosophical discourse, focuses on the tension between the singularity and the universality.L’anthropontologie, en tant que discours philosophique, se distingue de l’ontologie classique, de l’ontologie phénoménologique, de l’ontologie de l’essence et de la nouvelle ontologie. Il est bien connu que différents points de vue ontologiques ont mené à différents points de rupture dans l’histoire de la philosophie. L’anthropontologie propose un nouveau type d’ontologie qui, en fait, se concentre en particulier sur l’être humain comme son point de départ. Que comprend l’effort philosophique qui cherche à analyser les rapports entre l’être humain et les connaissances du monde à la lumière de l’anthropologie ? Que l’anthropontologie prend-elle en considération dans les rapports entre entités ? Tout d’abord, il est nécessaire d’expliquer ces points. Nous affirmons que toute entité existe dans le monde de la vie, ou de manière générale dans le monde comme entité singulière et concrète. Mais elle se comprend par le concept, c’està- dire le mot ou le terme ; autrement dit, les entités existent à travers des actes intellectuels et linguistiques ou dans les limites du langage. Si toute entité est particulière et singulière, elle peut cependant atteindre une position universelle par l’être humain et à travers les schémas de pensée, d’énonciation et d’écriture ; autrement dit, par le monde pensant et le monde linguistique. Dans ce cas, « l’ontologie » en tant que partie du terme « anthropologie » se rapporte à l’ontologie nominaliste qui affirme que toute entité existe dans le cadre de la singularité. De manière générale, l’anthropontologie en tant que discours philosophique se concentre sur la tension entre la singularité et l’universalité.Die Anthropontologie als philosophischer Diskurs weicht ab von der klassischen Ontologie, der phänomenologischen Ontologie, Ontologie des Wesens sowie der neuen Ontologie. Bekanntermaßen hatten die verschiedenartigen ontologischen Gesichtspunkte quer durch die Geschichte der Philosophie unterschiedliche Wendepunkte zur Folge. Die Anthropontologie verleiht ein neues Gepräge der Ontologie, das tatsächlich speziell das Menschenwesen als Ansatzpunkt zum Kernstück macht. Was umschließt das philosophische Bemühen, das die Beziehungen zwischen Menschenwesen und Weltwissen zu analysieren sucht, im Lichte der Anthropontologie? Was berücksichtigt die Anthropontologie bezüglich der Relationen zwischen den Entitäten? Zuallererst gilt es, die obigen Sachverhalte darzulegen. Wir behaupten, jedwede Entität existiere in deren Lebenswelt bzw. gemeinhin in der Welt als singuläre und konkrete Entität. Sie wird jedoch mithilfe des Begriffs bzw. des Wortes respektive Terminus verstanden. Mit anderen Worten: Die Wesen bestehen durch intellektuelle und linguistische Akte oder im Rahmen der Sprachgrenzen. Jegliches Wesen ist partikular oder singulär, allerdings kann es vermöge des Menschenwesens und per Denk-, Sprach- bzw. Schreibmuster die universale Position erlangen; oder umgeformt – durch denkende Welt und linguistische Welt. Im vorliegenden Fall rekurriert das „Ontologie“- Glied der Zusammensetzung „Anthropontologie“ auf die nominalistische Ontologie, die asseriert, ein jedes Wesen existiere in der Sphäre der Singularität. Im Großen und Ganzen konzentriert sich die Anthropontologie als philosophischer Diskurs auf die Spannung zwischen Singularität und Universalität. (shrink)

Premio Anagrama 2021 -- Este es un libro sobre la violencia y la palabra. No la palabra que se utiliza para legitimarla desde el discurso de los vencedores, sino la que irrumpe para confrontarla. Porque la violencia se ejerce con el lenguaje, pero también se combate con él. -- En una época marcada por la vulnerabilidad y la lucha por la supervivencia, el autor recupera la noción del testigo en cuanto superviviente. Ante el horror y la impunidad, el testimonio es (...) el recurso que queda a los que solo tienen su palabra. Y tomarla para denunciar el agravio deviene así una forma de acción. -- Enrique Díaz Álvarez apuesta por una concepción de la política atenta al pathos y la experiencia encarnada. Plantea una "política del testimonio?" que entrecruza la ética y la estética a la hora de explorar la potencia crítica de lo sensible. Con ello, reconsidera el alcance público de la narrativa y el arte, su capacidad para conocer el abuso, el dolor y la injusticia y lograr que nos afecten. -- Este ensayo profundiza en la vocación de narrar los desastres de la guerra para dar lugar a la perspectiva omitida. Se detiene en episodios cruentos de la Historia: desde la guerra de Troya, la conquista de México, la Guerra Civil española y la Segunda Guerra Mundial - con Hiroshima y el Holocausto? - hasta los modernos conflictos que se libran con drones o los combates menos convencionales, como la llamada "guerra contra el narco", en México. -- En la estela abierta por Hannah Arendt, el autor pone en relación relatos y fragmentos de vidas concretas - el collage de historias frente a la historia oficial - y parte de la imparcialidad homérica para pensar las formas actuales de violencia y repeler ese tribalismo basado en eliminar al enemigo. (shrink)

El text d’Ian Ground la traducció del qual transcrivim a continuació va ser llegit a l’acte de presentación del seu llibre ¿Arte o chorrada? (València, Publicacions de la Universitat de València / Col•lecció Estètica & Crítica, 2008) el dia 9 de juny de 2008 a l’Aula Magna de l’edifici del Carrer La Nau de la Universitat de València, amb la presència, a més d’Ian Ground, de Romà de la Calle (en qualitat de Director de la col•lecció Estètica & Crítica) i (...) de mi mateix, Salvador Rubio (en qualitat de traductor, editor i autor de la introducció del llibre). El text va ser llegit en anglés pel seu autor, alternat, paràgraf per paràgraf, amb la lectura de la traducció castellana. Hem preferit que el text traduit aparega ací en castellà, exactament igual al que va ser llegit a l’esmentat acte de presentació. La reflexió que ens proposa Ian Ground, en cara que específicament concebuda per a aquest acte, no necessita cap presentació i pot ser llegida perfectament com un text autònom. Tanmateix, em permet precedir-la amb unes quantes observacions que no pretenen sustituir les meues paraules a l’acte (on, naturalment, els agraïments eren els protagonistes) ni tampoc la introducció del llibre ja publicada, i a la qual es pot remetre directament el lector d’aquest article. (shrink)

According to St. Thomas, the formal constituent of the person is the act of being. This means that the person enriches human nature by moving it in the direction of morality, not through an ontological perfection of human nature, but because the person adds to human nature a perfection of its moral qualification, thanks to an act of being, created directly by God and, therefore, related, in terms of the constituent process, to divine goodness.

This work has been selected by scholars as being culturally important, and is part of the knowledge base of civilization as we know it. This work was reproduced from the original artifact, and remains as true to the original work as possible. Therefore, you will see the original copyright references, library stamps (as most of these works have been housed in our most important libraries around the world), and other notations in the work. This work is in the (...) public domain in the United States of America, and possibly other nations. Within the United States, you may freely copy and distribute this work, as no entity (individual or corporate) has a copyright on the body of the work. As a reproduction of a historical artifact, this work may contain missing or blurred pages, poor pictures, errant marks, etc. Scholars believe, and we concur, that this work is important enough to be preserved, reproduced, and made generally available to the public. We appreciate your support of the preservation process, and thank you for being an important part of keeping this knowledge alive and relevant. (shrink)

En retraçant, depuis l'Antiquité jusqu'à l'époque moderne, la manière dont les philosophes ont traité la délicate question de la liberté, Bergson démontre la nécessité, mais aussi le caractère radicalement neuf, de sa propre théorie de la liberté. On retrouve ici, sous une forme différente et enrichie, des thèmes chers à Bergson et déjà traités ailleurs (puisque la liberté faisait l'objet de l'Essai sur les données immédiates de la conscience en 1889), mais on y découvre aussi des interrogations nouvelles : l'investigation (...) sur la vie (l'un des laboratoires de L'Évolution créatrice, 1907), une philosophie de l'histoire de la philosophie, et même, c'est là la surprise majeure, une prise en charge des thématiques morales et politiques telle qu'elle aboutira aux Deux Sources de la morale et de la religion en 1932. Prononcé dans l'amphithéâtre plein du Collège de France, ce cours nous fait entendre mot à mot, dans un dactylogramme établi à l'intention de Péguy, la voix de Bergson, indissociable selon le philosophe de l'expression conceptuelle."--Page 4 of cover. (shrink)