https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v38-martinez.

Els objectius i els mètodes de l’eugenèsia humana són compartits amb la millora genètica animal. En animals domèstics es fan servir de manera habitual gairebé tots els mètodes disponibles per fer selecció, i aquesta connexió permet analitzar l’eugenèsia liberal posant el focus en l’aplicabilitat que puguin tenir les seves propostes. Les pràctiques eugèniques haurien de funcionar no només en teoria, sinó també tenint en compte les condicions reals en què s’han de desenvolupar: com s’hereten els caràcters fenotípics que es (...) volen seleccionar, com és el material genètic i què implica garantir els postulats liberals. La gran majoria de caràcters d’interès són caràcters quantitatius, i la capacitat de seleccionar-los es veu restringida pel lligament, les correlacions genètiques i el context genòmic entre d’altres. Per superar les limitacions d’aquestes tres característiques cal seleccionar poblacions senceres, i això és incompatible amb l’elecció individual que s’hauria de produir en l’eugenèsia liberal. Tenint en compte tots aquest factors, només es pot arribar a la conclusió que l’eugenèsia liberal és impossible, o bé perquè no funciona (i per tant no és eugenèsia) o bé perquè no és liberal. (shrink)

Trobar la forma d’expressar quelcom per al qual no hi ha paraules fou un dels reptes que assumí Levi quan volgué explicar la cruel deshumanització que va sofrir com a presoner al Lager. Nogensmenys, hi va trobar la solució mitjançant el concepte d’animal. En aquest sentit, el seu testimoni és ple de metàfores faunístiques que representen el patiment de la seua reducció cap al fons i la crueltat de ser tractat com una bèstia a la qual podien assassinar i que (...) patia com un esclau castigat. Levi confirma amb les seues analogies que la deshumanització és una metamorfosi animal. Tanmateix, la tesi d’aquest assaig és que la deshumanització no és convertir-se en una bèstia, sinó transformar-se en allò que nosaltres hem fet dels animals. Una proposició que afirmem gràcies a l’etologia, que ens evidencia que el comportament real de les feres no equival a estar pres ni a ser humiliat. De fet, creiem que la raó principal per la qual Primo Levi pensava que la deshumanització era animalitzar-se sorgeix arran d’una ideologia antropocèntrica. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v52-gamper2.

Theodor W. Adorno construeix la modernitat com la fase final d'un procés d'emancipació que ha conduït justament al contrari del que es pretenia. L'alliberament del mite ha portat a una situació històrica en la qual l'encobriment ideològic del món és total. Això té conseqüències per a un pensament que vol ser crític, ja que haurà de trobar un lloc des d'on es pugui interpretar la història per tal de salvar la veritat d'un possible món diferent. En el moment de (...) màxima ocultació ideològica i de màxim absurd -és conegut que Adorno es refereix al món contemporani com al temps després d'Auschwitz- Adorno intentarà entendre què ha passat amb aquest subjecte que s'ha preocupat excessivament per la seva identitat. Mitjançant l'aplicació del model psicoanalític d'interpretació a textos de Beckett i Kafka reconstruirà la història de l'emancipació fallida del subjecte modern. Amb aquestes interpretacions Adorno se situa no només molt a prop de la pràctica psicoanalítica, sinó també de la tradició hermenèutica clàssica. (shrink)

Qualsevol que es llegeixi aquest llibre s'adonarà que molts d'aquests mites amb els quals ens han promès la felicitat no són ni tan sòlids, ni tan certs, ni tan "progres" com sembla. Amb lúcida ironia, Ignasi Riera reflexiona sobre algunes de les qüestions que actualment saturen els mitjans de comunicació i que, com a polític i periodista, l'han preocupat al llarg de la seva vida: la idealització del món rural, l'obsessió per la salut, però també el maniqueisme de certes actituds (...) pseudodemocràtiques, les paradoxes de la societat del benestar o el fals esquerrisme. La crítica de fons és doblement interessant: marcada pel to satíric i desenfadat que el caracteritza, Riera ens proposa la deconstrucció d'un concepte viciat com és el de la felicitat, enganyós, mercantil i utilitari, i d'aquestes formes de pensament dirigit que, segons ens diuen alguns, són el camí per arribar-hi. La conclusió és clara: els que pretenem lluitar contra la felicitat, hem de canviar de sentit tota la nostra vida així com el conjunt de les nostres creences: tirar al foc moltes de les que semblen veritats eternes.IGNASI RIERA, escriptor, articulista, comentarista radiofònic i polític, ha conreat tots els gèneres literaris. Ha estat guardonat amb els premis Octubre, Ramon Llull i Pere Quart d'Humor i Sàtira. És autor de llibres de narrativa breu, de novel·les, de pamflets, dels llibres de no ficció: El meu oncle Pere Quart, Un patriota exemplar, Els catalans de Franco, Viatgers de Barcelona, Jordi Pujol. Llums i ombres ; de la biografia, Lluís Llach: companys no és això i de Llibre d'hores del ben menjar. A Edicions 62 ha publicat: Pàries, sindicalistes, demagogs, Diccionari de la Cuina Catalana i Un català a Madrid. (shrink)

Sovint el humans ens hem somiat déus. I Déu n'hi do si hem fet coses admirables: ciència, organització social, art,...motius n'hi ha per estar orgullosos. La vida, però, també ens mostra amb insistència la cara més fosca de nosaltres mateixos, i en aquests moments el més fàcil és passar de l'orgull a la desesperança més absoluta. El camí, però, no pot ser el de l'abandonament. Ni déus ni bèsties! Els déus no trien i, sense esforç ni dubtes, coneixen i realitzen (...) sempre el millor. Els animals, empresonats en la seva naturalesa, tampoc no trenquen gaire el cap a decidir què faran amb les seves vides. Nosaltres no tenim la sort dels uns ni la dels altres, i ens toca amb feines i treballs anar bastint la nostra realitat, aquella que nosaltres farem. Per això existeix l'ètica. "Coneix-te a tu mateix", ordenava l'oracle: només amb les nostres llums i amb les nostres ombres, amb l'instint, amb la ràbia, amb el sentiment, amb la paraula, amb la raó; només coneixent i assumint tot allò que som, tindrem la possibilitat, tal vegada, de construir un món més humà. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-miguel.

El més gran dels pensadors i el més petit dels homes”; amb aquestes paraules va referir-se Gadamer d'una manera molt punyent a la desconcertant figura del seu mestre, Martin Heidegger. L’autor d’Ésser i temps ens ha deixat en herència no només una obra filosòfica capaç d’exercir una grandíssima influència, sinó també el repte d’interpretar la tensió entre vida i pensament. Hem de creure que cal una gran vida per tal que hi hagi un gran pensament? O (...) hem d’admetre que no hi ha cap relació entre una cosa i l’altra i, per tant, que un gran pensador pot adherir-se de forma entusiasta a un dels règims polítics més abjectes de la història d’Europa sense comprometre la qualitat de la seva producció filosòfica? Heidegger és segurament un exponent d'una Europa contradictòria i angoixant: no només un representant excepcional de la millor tradició filosòfica, sinó també de les grans bogeries i pors del segle XX. (shrink)

L’estiu de 1947, tres joves amics, Yves Klein, Claude Pascal i Armand Fernandez, s’asseuen a la platja de Niça. Encara no són artistes, no fan res i perden el temps omplint-lo de projectes i paraules. Prenen el sol, miren el mar i el cel de la Mediterrània, fan declaracions entusiastes sobre el Gran Art del futur i comparteixen la natura, com uns nens que es divideixen un regne imaginari. Klein pren el blau del cel que abasta amb la mirada, (...) com el color absolut i ideal de la pintura. -/- Yves le Monochrome dirà diverses vegades que, aquell matí d’estiu, va fer un viatge fantàstic, com si fos un astronauta conquerint l’espai, i va signar, com si es tractés d’un llenç pintat de blau, l’altre costat d’aquest bell cel sense núvols: la més bella i la més gran de les seves obres. Aquest cel blau pintat de blau és una obra immaterial i impossible, no feta per les mans de l’artista, amb colors, pinzells i teles, sinó explicada amb les seves paraules, mites i llegendes. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v40-villagrasa.

No tenim temps per a res. La família, els amics, l’esport o altres dèries sempre queden en un segon pla. També el cultiu del pensament, que suposadament és una de les coses que identifica més i millor la nostra espècie, resta a l’espera. La pressa ens aclapara. En aquest context precipitat necessitem temps per descobrir el temps. Un oasi de pensament que comencem a explorar gràcies a parar atenció aquí i allà: ressenyem les observacions resultants, plantegem sengles qüestions estimulants i (...) esmolem el senderi amb l’exercici compartit d’enraonar, altrament conegut com a diàleg. No en va Ramon Llull augurava taxatiu que: “Pensar per un mateix és l’únic projecte a la vida”. (shrink)

En la gran producció filosòfica d’Eusebi Colomer, s’hi poden distingir tres grans centres d’interès particularment destacats. En primer lloc, la seva dedicació a l’estudi del pensament de Ramon Llull i de Nicolau de Cusa. La seva tesi doctoral va mostrar les influències lul·lianes en l’obra de Nicolau de Cusa a partir de les anotacions autògrafes en què el jove Nicolau es feia ressò de les coses que més li interessaven de Llull. El segon gran centre d’interès el van (...) constituir, naturalment, els grans corrents de la filosofia alemanya moderna i contemporània. Des dels anys d’estudiant s’havia familiaritzat particularment amb l’idealisme, la fenomenologia i la filosofia de l’existència. Finalment, el seu tercer centre d’interès va ser el diàleg filosòfico-teològic. Colomer lamentava profundament el divorci produït entre la filosofia i la teologia. Adaptant una coneguda formulació de Kant, pensava que la teologia sense filosofia és cega, però que la filosofia sense teologia és buida. Format en la tradició metafísica espiritualista i defensor de l’humanisme cristià, Colomer es trobava, però, a les antípodes de qualsevol sectarisme o dogmatisme. La seva formació, el seu tarannà i, segurament, els seus enormes coneixements de la història de la filosofia, li havien conferit una gran capacitat per al diàleg. Ell no veia el diàleg com un recurs o com una tàctica, sinó com un element constitutiu de l’ésser humà. \n. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-moulines.

I distinguish between the deep culture and the manifest culture, the relationship between the two constituting a circle, which constitutes the circulation of a radical theology of culture. The deep culture surfaces in the manifest, and the manifest draws upon the depths; neither one without the other. My hypothesis is that religion is an expression of the deep culture and for that reason, religion is not accidentally violent; religion is violent in virtue of something essential to religion. Religion is playing (...) with the fire of the concealed depths, of the unconditional, of the impossible, of the undeconstructible. Religion is the best way to save the world, but it also the best way to burn it down. It is both of these things and in virtue of the same property. This is not to say that religion is structurally violent, always and necessarily violent. It is structurally ambiguous, dangerous, on the verge of violence, whipsawing between radical violence and radical non-violence, between martyrdom and murder. Religious beliefs are not the cause of the violence but often a façade for deeper, visceral nationalism or ethnic hatred, The reaction of Christian right to the contemporary world is naive and simplistic but not superficial; it reflects a visceral fear of the postmodern world. Religion is a matter of being claimed by something unconditional, which means it should have the good sense not to lay claim to it. We should never trust anything that has not passes through that apophasis. Before any claims we make, we are laid claim to in advance by the unconditional, the undeconstructible, which Schelling calls the prius, the “un-pre-thinkable”. The unconditional in the optimal sense is love, which is an expenditure made without the expectation of a return, like loving one’s enemies, which is impossible, the impossible. But love does not get a pass. What would we not do for love? In that question is concentrated all the ambiguity of love, all the courage of the martyr, but no less the violence of the suicide bomber. (shrink)

A partir del postulat d’un cert “factor esportiu” en la recepció estètica per part del director d’orquestra L. Bernstein, em propose investigar, en el marc d’una teoria dimensional (o aspectista) de la comprensió artística, aquells casos en el quals ens inclinem positivament envers interpretacions que no aprovem artísticament. Avaluaré les raons recolzades en la coherència, la fascinació o la claredat, a la llum d’altres conceptes d’arrel wittgensteiniana com perplexitat (puzzlement), valor (Mut), veure / veure com (seeing/ seeing as) per acabar (...) reivindicant un valor intrínsec d’aquest tipus d’experiències artístiques. (shrink)

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , en (...) aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

Gràcies a l’aposta tecnològica de les societats actuals i també a la globalització que comporta, el moviment transhumanista, visiblement heterogeni, està començant a ser conegut a tot el globus terraqüi i a adquirir una enorme volada. Això no obstant, malgrat que la materialització de les fites transhumanistes només sigui possible en les societats postmodernes, l’origen del transhumanisme bé pot anar més enllà del que anomenem societat contemporània. En aquest article s’explora l’origen del transhumanisme partint de les tres hipòtesis (...) següents: a) el transhumanisme com un fenomen típicament postmodern; b) el transhumanisme com a herència de la tradició renaixentista secular; c) el transhumanisme com a tret identificatiu de la naturalesa humana. (shrink)

In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s’haurien dut a terme tot tipus d’abusos, com destruccions d’habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. (...) Segon, el pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l’assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la “casta sacerdotal”, permetrien actualitzar la crítica envers “el civisme”, entès aquest, com l’expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d’un dels barris més convulsos d’Europa. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s�haurien dut a terme tot tipus d�abusos, com destruccions d�habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. (...) Segon, el pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l�assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la �casta sacerdotal�, permetrien actualitzar la crítica envers �el civisme�, entès aquest, com l�expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d�un dels barris més convulsos d�Europa. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-hernandez.

Al llibre ¿Què ens fa humans? (2022), Salvador Macip explora la pregunta del títol a través d’un diàleg fructífer entre la ciència i la filosofia. Ara bé, Macip diu que no està interessat en tota la filosofia, sinó només en «la part de la filosofia que ha aplicat el mètode científic » (p. 159). A quina part de la filosofia fa referència exactament? Repassarem les idees principals del llibre de Macip fent especial esment dels filòsofs que es mencionen. Així, (...) podrem tenir una idea més precisa de quina mena de filosofia és la que interessa a Macip. També revisarem breument les referències artístiques incloses al llibre de Macip, ja que el mateix autor afirma que «ciència i art no s’haurien de veure com dues entitats separades (i gairebé antagòniques) […], sinó com components del mateix concepte, el de la cultura humana» (p. 35). (shrink)

Antropontologija kao filozofski diskurs razlikuje se od klasične ontologije, fenomenološke ontologije, ontologije biti i nove ontologije. Poznato je da su različiti ontološki pogledi doveli do različitih prijelomnih točaka u povijesti filozofije. Antropontologija nudi novi tip ontologije koji se ustvari usredotočuje posebice na ljudska bića kao početnu točku. Što obuhvaća filozofski napor koji nastoji analizirati veze između ljudskog bića i znanja svijeta u svjetlu antropontologije? Što antropontologija razmatra u vezama između bića? Prije svega je nužno razjasniti ova pitanja. Tvrdimo da svako (...) biće egzistira u svijetu života ili općenito u svijetu kao singularno i konkretno biće. No ono se razumijeva pomoću pojma, tj. riječi ili termina; drugim riječima, bića egzistiraju kroz intelektualne i lingvističke činove ili u granicama jezika. Svako biće je partikularno ili singularno, međutim može doseći univerzalnu poziciju pomoću ljudskog bića i kroz obrasce mišljenja, govorenja ili pisanja, drukčije rečeno, kroz misleći svijet i lingvistički svijet. U ovome slučaju, ‘ontologija’ kao dio termina ‘antropontologija’ odnosi se na nominalističku ontologiju koja tvrdi da svako biće egzistira u okviru singularnosti. Općenito, antropontologija kao filozofski diskurs fokusira se na napetost između singularnosti i univerzalnosti.Anthropontology as a philosophical discourse distinguishes itself from the classical ontology, phenomenological ontology, the ontology of essence and the new ontology. It is well known that the different ontological views have given rise to different breaking points in the history of philosophy. Anthropontology offers a new kind of ontology which, in fact, focuses especially on human being as a starting point. What does the philosophical effort which tries to analyze the relationships between the human being and the world-knowledge contain in the light of anthropontology? What does anthropontology take into consideration in the relationships between the entities? First of all, it is necessary to explain these points. We claim that every entity exists in the world of life or generally in the world as a singular and concrete entity. But it is understood by the concept and a word or term; in the other words, they exist through the intellectual and linguistic acts or in the limits of the language. Every entity is a particular or singular one, however it can reach the universal position by the human being and through the pattern of thinking and saying or writing, in the other words, through the thinking world and the linguistic world. In this case, the ‘ontology’ part of the term of ‘anthropontology’ refers to the nominalist ontology which asserts that every entity exists in the framework of the singularity. Generally, anthropontology, as a philosophical discourse, focuses on the tension between the singularity and the universality.L’anthropontologie, en tant que discours philosophique, se distingue de l’ontologie classique, de l’ontologie phénoménologique, de l’ontologie de l’essence et de la nouvelle ontologie. Il est bien connu que différents points de vue ontologiques ont mené à différents points de rupture dans l’histoire de la philosophie. L’anthropontologie propose un nouveau type d’ontologie qui, en fait, se concentre en particulier sur l’être humain comme son point de départ. Que comprend l’effort philosophique qui cherche à analyser les rapports entre l’être humain et les connaissances du monde à la lumière de l’anthropologie ? Que l’anthropontologie prend-elle en considération dans les rapports entre entités ? Tout d’abord, il est nécessaire d’expliquer ces points. Nous affirmons que toute entité existe dans le monde de la vie, ou de manière générale dans le monde comme entité singulière et concrète. Mais elle se comprend par le concept, c’està- dire le mot ou le terme ; autrement dit, les entités existent à travers des actes intellectuels et linguistiques ou dans les limites du langage. Si toute entité est particulière et singulière, elle peut cependant atteindre une position universelle par l’être humain et à travers les schémas de pensée, d’énonciation et d’écriture ; autrement dit, par le monde pensant et le monde linguistique. Dans ce cas, « l’ontologie » en tant que partie du terme « anthropologie » se rapporte à l’ontologie nominaliste qui affirme que toute entité existe dans le cadre de la singularité. De manière générale, l’anthropontologie en tant que discours philosophique se concentre sur la tension entre la singularité et l’universalité.Die Anthropontologie als philosophischer Diskurs weicht ab von der klassischen Ontologie, der phänomenologischen Ontologie, Ontologie des Wesens sowie der neuen Ontologie. Bekanntermaßen hatten die verschiedenartigen ontologischen Gesichtspunkte quer durch die Geschichte der Philosophie unterschiedliche Wendepunkte zur Folge. Die Anthropontologie verleiht ein neues Gepräge der Ontologie, das tatsächlich speziell das Menschenwesen als Ansatzpunkt zum Kernstück macht. Was umschließt das philosophische Bemühen, das die Beziehungen zwischen Menschenwesen und Weltwissen zu analysieren sucht, im Lichte der Anthropontologie? Was berücksichtigt die Anthropontologie bezüglich der Relationen zwischen den Entitäten? Zuallererst gilt es, die obigen Sachverhalte darzulegen. Wir behaupten, jedwede Entität existiere in deren Lebenswelt bzw. gemeinhin in der Welt als singuläre und konkrete Entität. Sie wird jedoch mithilfe des Begriffs bzw. des Wortes respektive Terminus verstanden. Mit anderen Worten: Die Wesen bestehen durch intellektuelle und linguistische Akte oder im Rahmen der Sprachgrenzen. Jegliches Wesen ist partikular oder singulär, allerdings kann es vermöge des Menschenwesens und per Denk-, Sprach- bzw. Schreibmuster die universale Position erlangen; oder umgeformt – durch denkende Welt und linguistische Welt. Im vorliegenden Fall rekurriert das „Ontologie“- Glied der Zusammensetzung „Anthropontologie“ auf die nominalistische Ontologie, die asseriert, ein jedes Wesen existiere in der Sphäre der Singularität. Im Großen und Ganzen konzentriert sich die Anthropontologie als philosophischer Diskurs auf die Spannung zwischen Singularität und Universalität. (shrink)

La microfísica del poder –de la qual Michel Foucault esdevé el principal exponent– emergeix com un efecte del panorama que segueix el Maig del 68, en el qual sorgeix un cicle de noves lluites centrades en el reconeixement i el desenvolupament de nous tipus de subjectivitat. Ara que han passat trenta anys des de la mort de l’autor, defensaré la necessitat d’aplicar la microfísica del poder a una realitat que ja no pot respondre a unes anàlisis fonamentades en paràmetres (...) estrictament econòmics i que demanda, en canvi, eixamplar el camp de visió per incloure-hi el paper que juga el poder en la producció de les subjectivitats. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-flichman.

Els estudis sobre la filosofia de Wittgenstein darrerament han posat de manifest la potència del seu pensament sobre qüestions morals, estètiques i, fins i tot, polítiques, a més dels problemes lògics, lingüístics o epistemològics que va plantejar. Les qüestions estètiques van ocupar bona part del seu treball en filosofia i, com mostren els treballs recollits en aquest volum, la vinculació entre el pensament filosòfic de Wittgenstein, les qüestions estètiques i la seua pròpia biografia és tan estreta que cal considerar-la com (...) un dels pòrtics d’entrada que ens permeten endinsar-nos en l’univers de la filosofia wittgensteiniana. (shrink)

Georges J. D. Moyal - Deux notes sur l' «imparfaite science» du geometre athee - Journal of the History of Philosophy 43:3 Journal of the History of Philosophy 43.3 277-300 Deux notes sur l'« imparfaite science » du géomètre athée Georges J. D. Moyal Deux questions. La Ve Méditation de Descartes vise à démontrer que l'existence d'un Dieu vérace est la condition nécessaire de toute science. En effet, Descartes y écrit ceci : « . . . je remarque que la (...) certitude de toutes les autres choses en dépend si absolument [sc. de l'existence de Dieu], que sans cette connaissance il est impossible de pouvoir jamais rien savoir parfaitement. » Ce qui le mène, bien entendu, d'abord à reconnaître que « . . . si j'ignorais qu'il y eût un Dieu [ . . . ] je n'aurais jamais une vraie et certaine science d'aucune chose que ce soit, mais seulement de vagues et inconstantes opinions » et par là même, à refuser ensuite cette parfaite science au géomètre athée : « Or, qu'un athée puisse connaître clairement que les trois angles d'un triangle sont égaux à deux droits, je ne le nie pas ; mais je maintiens seulement qu'il ne le connaît pas par une vraie et certaine science, parce que toute connaissance qui peut être rendue douteuse ne doit pas être appelée science . . . » Il faut reconnaître qu'il y a à nos yeux, aujourd'hui, quelque chose de surprenant à ce que le géomètre athée se voie ainsi refuser cette parfaite science.. (shrink)

«Jo només escric», diu l'autor, «quan les sensacions o idees se'm fan dimonis íntims que intento foragitar amb la literatura. Però no resulta fàcil sentir ni pensar amb naturalitat i seguretat, superar els propis vertígens i censures, deixar avançar la ment amb la confi ança que trobarà el que busca, la mateixa confiança amb què el rei s'asseu sense mirar enrere, segur que trobarà la cadira que algú li haurà acostat.Un entorn raonablement sensual i fins i tot una relativa (...) gimnàstica sexual ajuden sens dubte l'esperit: el que aquest no admet és cap lligam sentimental. Al cervell no li roba energia el moblament sensual o l'erotisme profilàctic, és a dir, tot allò que apaivaga un cos que ha de funcionar alhora com la seva font d'energia i el seu instrument. El pensament ens permet, doncs, el que ens estabilitza però no el que ens mobilitza; tolera el que ens gratifica però no el que ens sedueix. Més que en la repressió, el pensament i la cultura es basen en la fredor, s'aixequen sobre l'egoisme i es mantenen a força de narcisisme. Ens perdonen tal volta els plaers, però mai els amors». (shrink)

Devant une relation d'incompatibilité entre couleurs, nous posons la question de savoir quelle solution le phénoménologue husserlien et le philosophe wittgensteinien de la grammaire apportent respectivement au problème que pose le vécu d'incompatibilité correspondant. Il est frappant de constater qu'à un même problème chacun répond par une conception différente du « grammatical ». A l'encontre d'une troisième voie - en réalité ineffectuable et purement métaphorique - impliquant une soi-disant pénétration de lois d'essence, l'issue wittgensteinienne est celle de la saisie d'un (...) a priori dans le langage, en bref une sorte d'intuition sémantique. The philosophically well-known conflictual case of incompatible colours confronts us with two kinds of solutions : the phenomenological issue which is Husserl's one leads to a sort of intuitive and unique grasp of laws of relations of possibility and impossibility underlying language with the help of which one can ultimately justify his awareness of an « intuitive conflict » . This solution calls for a conception of the grammatical to which Wittgensteins own conception is opposed. Our contention here is to elicit Wittgenstein i « semantic intuition » of an a priori in language. (shrink)

Quins són els valors que regeixen la nostra vida? I per què vivim amb aquests valors i no amb uns altres? «Els valors van cap a on anem nosaltres perquè van amb nosaltres. ¬I mentre fem camí o mentre el busquem, els valors ens alimenten», diu el filòsof.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-vicente.

Actualment en Filosofia, tenim dues caracteritzacions canóniques sobre la naturalesa de la Metafísica, la carnapiana i la quineana, tot i que són dues tesis diferenciades, ambdues coincideixen en que la Metafísica és reduïda a qüestions d'existència. No obstant, Kathrin Koslicki considera que aquestes caracteritzacions de la naturalesa de la Metafísica són errònies i que comporten una crítica explícita a la Metafísica o redueixen la resolució dels problemes metafísics a un pragmatisme. Per això, Koslicki considerant que els desacords metafísics són (...) legítims i profunds, tenint com a marc de referència la filosofia aristotèlica, considera que la tesi quineana i carnapiana no reflecteixen bé la naturalesa de la Metafísica, ja que, hi ha disputes metafísiques que es deuen a disputes no-existencials sobre temes de fonamentabilitat. Koslicki considera que la Metafísica no pot ésser reduïda a qüestions d'existència, sinó que ha de ser pensada com la reflexió de quines entitats són fonamentals, i quines són derivades d'aquestes. L'article està dividit en una primera part introductòria sobre els meus objectius, seguit d'una breu exposició de les tesis carnapiana i quineana de la metafísica, i per últim l'exposició de la proposta neo-aristotèlica de Koslicki. (shrink)

Ésta es la respuesta a la crítica hecha por Ricardo Salles a mi interpretación del compatibilismo estoico. Aunque en parte admito sus objeciones, intento mostrar que algunos textos nos permiten pensar que, aunque lo que depende de nosotros no implique necesariamente acciones alternativas, eso no significa que no pueda implicarlas. También trato de mostrar que un reexamen de la noción crisipea de posibilidad que tenga en cuenta el deseo y la creencia permite explicar por qué no es posible llevar a (...) cabo las acciones X e Y en un tiempo dado, lo cual indicaría que la posibilidad específica también excluye acciones alternativas. /// This is the reply to Ricardo Salles' criticism of my interpretation of the Stoic compatibilism. Although I partially admit his objections, I intend to show that some texts allow us to think that, even though what depends on us does not necessarily imply alternative actions, this does not mean that it can not imply them. I also endeavour to show that a re-examination of the Chrysippean notion of possibility taking into account desire and belief permits to explain why it is not possible to perform the actions X and Y in a given time, which would indicate that the specific possibility rules out alternative actions as well. (shrink)

En la actualidad, aún se desconoce el verdadero alcance de la vasta cultura de Lope de Vega, pues, aunque se sabe que fue un gran lector, que legó más de 1500 libros, sus títulos se han perdido a lo largo de la historia. No obstante, en sus obras trasciende una serie de textos que contribuyeron a su formación. En el presente trabajo se analiza La Arcadia, considerada la novela pastoril más erudita del Siglo de Oro, desde la perspectiva de (...) los agentes terapéuticos. En esta obra se mencionan remedios de procedencia herbal, de procedencia mineral y también de procedencia animal. Los resultados confirman que Lope de Vega pudo utilizar una serie de textos científicos en sus citas sobre la materia terapéutica. Entre ellos cabe destacar a Andrés Laguna y su Dioscórides y Plinio el Viejo, cuya Historia Natural pudo haber consultado como fuente primaria, a través de alguna traducción comentada, como la de Gerónimo de Huerta o a través de alguna otra obra basada en ella, como el opúsculo de Constantino Castriota, pues, en este último caso, se encuentran párrafos muy similares y, en algunos casos, casi literales. Nowadays, the true extent of the vast culture of Lope de Vega is still largely unknown. Although it is known that he was a great reader, who bequeathed more than 1500 books, his titles have been lost throughout history. However, a series of texts that contributed to his education become known in his works. In the present paper, La Arcadia, considered the most erudite pastoral romance of Spanish Golden Age, is analyzed from the therapeutic perspective. Remedies of herbal origin, of mineral origin and also of animal origin are mentioned in this novel. The results achieved confirm that Lope de Vega was able to use a series of scientific texts in his quotations on the therapeutic subject. Among them, it is worth mentioning Andres Laguna, and Pliny the Elder, whose Natural History could have been consulted as a primary source, through some commented translation, such as that of Geronimo de Huerta, or through some other work based on it, like Constantino Castriota's opuscule. In the latter case, there are very similar and, in some cases, almost literal paragraphs. (shrink)

Que dire des épreuves de la vie? Nous ne savons quelles elles sont qu'à les traverser et ignorons ce qu'elles sont en les endurant. Quand surviennent-elles? Comment? Et pourquoi? Aveugles lorsqu'elles frappent, hagards lorsqu'elles cessent, comment pourrions-nous porter sur elles nos regards? Dans l'obscure nuit qu'elles répandent sur nos vies, tout n'est cependant pas que ténèbres. Car les épreuves révèlent, elles phénoménalisent. Sous leur sombre lumière, tout se montre sous son vrai jour. Condamnés par le pire à donner le meilleur, (...) nous qui les essuyons faisons alors nos preuves. Dans l'épreuve, l'ego apparaît donc comme jamais il ne le fait, non pas comme il le doit, mais toujours comme il est. Faudrait-il ajouter que d'épreuves comme de phénoménologie, il n'en est que de la vie pour que l'idée d'une phénoménologie des épreuves de la vie s'impose en philosophie? Inutile : l'irrésistible réalité de ces épreuves impose à qui les subit un inextinguible besoin de philosophie. Or qui mieux que la phénoménologie peut, en philosophie, mettre à l'épreuve les épreuves de la vie. (shrink)

En este artículo se quiere trazar una teoría política de la insurrección en el pensamiento de Max Stirner, en tanto alternativa ética y política a la revolución. Se mostrará cómo, según el pensador alemán, la revolución es en última instancia una estrategia fallida de emancipación en tanto en cuanto no libera al individuo de las formas de subjetividad que lo mantienen dependiente del poder. Más en general, se enseñará como el orden liberal post-revolucionario, detrás del lenguaje secular de los derechos, (...) las libertades y la igualdad, engendra técnicas más sutiles de gobernabilidad del individuo. La insurrección, en cambio, puede ser vista como un rechazo de las identidades y de los roles que disciplinan al individuo. Al respecto, se prestará una atención especial al concepto stirneriano de Eigenheit, como estrategia ética de auto-determinación y liberación de las formas rígidas de la subjetividad. En última instancia, se querrá mostrar cómo todo el proyecto político de la insurrección stirneriana se basa en un anarquismo ontológico que rechaza la lógica teleocrática del racionalismo moderno y pone en entredicho la misma noción de realización. The aim of this article to outline a political theory of insurrection in Max Stirner’s thought as an ethical and political alternative to revolution. I will show that revolution is ultimately a failed strategy of emancipation as it does not free the individual from the forms of subjectivity that keep her dependent on power. Insurrection, on the other hand, can be seen as a rejection of the identities and roles that discipline the individual. In this regard, special attention will be paid to the Stirnerian concept of Eigenheit as an ethical strategy of self-determination and liberation from rigid forms of subjectivity. Ultimately, I will show how the whole political project of the Stirnerian insurrection is based on an ontological anarchism that rejects the teleocratic logic of modern rationalism and calls into question the very notion of realization. (shrink)

«Així doncs, qualsevol activitat que emprenem, la nostra acció més quotidiana, ens demana un esforç de la voluntat. En la consagració de les nostres forces a véncer totes les dificultats que se’ns presenten a diari ens determinen a nosaltres mateixos. Solament hem de vigilar de no cedir en el nostre afany de superació. Perquè si el treball que tenim per davant al llarg d’una existència el deixàvem de colp algun dia per algun motiu sobtat, això seria com una mort (...) en vida, com una rendició. Però no podem renunciar a ser nosaltres mateixos, sinó que ens hem de guanyar pas a pas, dia a dia». (shrink)

There are two main ways to understand unconditional love. I argue that one is impossible (i.e., no one could love that way) and the other is probably irrational. This has important consequences in a variety of domains. Social policies have been derided on the grounds that they undermine unconditional love, and it has been called "possibly the most valuable aspect of the Christian tradition". The works of Robert Nozick, Elizabeth Anderson, and Richard Taylor on this topic are examined and (...) criticized. (shrink)

En aquest article pretenem fer una crítica, des de postulats ètics de caràcter republicà, al mode actual d’entendre i, per tant, posar en pràctica el principi d'autonomia de la bioètica. Pretenem mostrar que, en l’estat actual d’aplicació d'aquest principi, emprant una definició liberal de llibertat i de la natura humana, aquest idea de llibertat i autonomia que es pretén protegir, no es compleix en deixar fora de l’equació tot un seguit de circumstàncies socials, polítiques o econòmiques que poden dificultar al (...) pacient prendre una veritable decisió sobirana sobre quin ha de ser el fet d'actuar dels professionals sanitaris sobre el seu cos en cada cas. (shrink)

¿Qué significa "fracasar" para un naturalista metodológico? ¿Está éste abocado al escepticismo, y es este un fracaso? Para responder a estas preguntas, realizaré (1) un análisis de lo que se considera "naturalismo" en Hume, desde el que analizaré (2) la crisis escéptica narrada en la conclusión del Libro I del Tratado. Allí defenderé que la metafórica utilizada, engarzada con el concepto de fracaso, permite dos lecturas: una que une necesariamente naturalismo metodológico y escepticismo mitigado, y otra que no. No obstante, (...) concluiré que en ambos casos se dibuja una misma experiencia de límite que permite construir ciencia y filosofía no-excepcionalistas. (shrink)

La categoria de passivitat és tan nuclear en la filosofia d’Emmanuel Levinas com en la de Paul Ricoeur. Aquesta categoria està intrínsecament vinculada a una altra que també és crucial: la d’alteritat. Per entendre la proximitat entre aquests dos autors, alhora que per veure’n la distància que els separa, resulta molt revelador prestar atenció, primer, a la manera com cadascun d’ells concep les dues categories i, després, al motiu pel qual mentre en el cas de Levinas el lloc de la (...) passivitat és exclusivament un —la relació amb l’altre—, en el de Ricoeur és triple: la carn o el cos propi, l’altre i la consciència. (shrink)

En el presente artículo se analizan las transformaciones que, a partir del siglo IV, experimentan los obispos cristianos por su estrecha vinculación con el poder imperial: si en un principio Constantino quiso ponerlos a su servicio como estrechos colaboradores en la administración del Imperio, pronto algunos de ellos, con gran personalidad, se sirvieron de los honores y privilegios adquiridos para reclamar una independencia allí donde — a diferencia de lo que sucederá en Constantinopla a partir de Teodosio I— su (...) elección no dependía del emperador. (shrink)

The DAMA project is an observatory for rare processes and it is operative deep underground at the Gran Sasso National Laboratory of the I.N.F.N. In particular, the DAMA/LIBRA (Large sodium Iodide Bulk for RAre processes) set-up consists of highly radiopure NaI(Tl) detectors for a total sensitive exposed mass of ≃250 kg. Recent results, obtained by this set-up by exploiting the model independent annual modulation signature of Dark Matter (DM) particles, have confirmed and improved those obtained by the former DAMA/NaI (...) experiment. A model independent evidence for the presence of Dark Matter particles in the galactic halo is cumulatively obtained at 8.2 σ C.L. No systematics or side reactions able to account for the measured modulation amplitude and to contemporaneously satisfy all the many specific requirements of the signature have been found or suggested by anyone over more than a decade. An example of one of the many possible model dependent corollary quests for the candidate particles and for the related astrophysical, nuclear and particle physics scenarios is presented considering the whole cumulative exposure. Future perspectives are shortly addressed. (shrink)

In lieu of an abstract, here is a brief excerpt of the content:R. D. Ackerman BELIEVING IN A FICTION: WALLACE STEVENS AT THE LIMITS OF PHENOMENOLOGY The "ring of men" of "Sunday Morning" will chant their "devotion to the sun, / Not as a god, but as a god might be, / Naked among them, like a savage source" (CP, pp. 69-70).' Solar nakedness is deferred even as it is named. The problem for belief is the question of appearance and (...) representation. Things appear as and like.... The phenomenological return to things is also a turn to fiction, as Husserl understood: "If anyone loves a paradox, he can really say... that the element which makes up the life of phenomenology... is fiction. ' " The sun is divine, and it is not; it is both naked and clothed, savage and civilized, source (or end) and means. But such paradox is ultimately unsatisfying, and as we will see with Stevens, the need for belief—for an image or idea of totality—forces the issue of fiction and reality. The Stevens we will have in view is not the Stevens—as if there were such a creature. Our Stevens is the one most persuaded by promises such as those of phenomenology, the one most concerned with decreation (reduction) and fresh beginnings, with discovery and recognition, with imagination, the body, and the earth. This is the Stevens for whom the barrier of language presages at last not absence and difference but fictive recovery of presence and identity, the one for whom poetry represents a way of belief beyond mysticism even as it bodes mythic proximity. Finally, this is the Stevens who predominates throughout the prose (as well as in much of the poetry), who tries mightily to secure a belief while disencumbering himself of metaphysics—but alas, I think, with small success. Although Stevens's association of the problem of belief with the idea of fiction occurs in early poems such as "A High-Toned Old Christian 79 80Philosophy and Literature Woman" and "To the One of Fictive Music," his most intensive involvement with fiction as belief dates from the early 1940s and spans the period of his major essays and his last four volumes of poems. He recounts, for instance, a 1942 conversation with a student: "I said that I thought that we had reached a point at which we could no longer really believe in anything unless we recognized that it was a fiction. The student said that that was an impossibility, that there was no such thing as believing in something that one knew was not true. It is obvious, however, that we are doing that all the time" (L, p. 430). What does it mean to believe in a fiction? That is my main subject here, as we seek out the limits of the phenomenological Stevens. His letters of this period are preoccupied with the problem of fictive belief: "If one no longer believes in God (as truth), it is not possible merely to disbelieve; it becomes necessary to believe in something else.... A good deal of my poetry recently has concerned an identity for that thing.... In one of the short poems that I have just sent to the harvard advocate, I say that one's final belief must be in a fiction. I think that the history of belief will show that it has always been in a fiction" (L, p. 370). The poem referred to, "Asides on the Oboe," begins: The prologues are over. It is a question now, Of final belief. So, say that final belief Must be in a fiction. It is time to choose. (CP, p. 250) Acknowledging that "in the long run, poetry would be the supreme fiction" (L, pp. 430-31), Stevens nonetheless singles out the nominative function of poetry as the essence of its claim to supremacy: "Poetry means not the language of poetry but the thing itself.... The subject matter is what comes to mind when one says of the month of August... 'Thou art not August, unless I make thee so'" (L, p. 377). The quoted line (also from "Asides") underscores the paradox that for Stevens the essence of fiction (the nontrue) is its capacity to nominate the true or the real. This... (shrink)

la juventud se ha convertido, desde el inicio de la crisis en 2008, en un tema mediático y objeto de estudio e investigación así como de diseño de políticas públicas que incluyan el objetivo de paliar la situación de dificultad y precariedad en la que se encuentran muchos jóvenes en la actualidad. Jóvenes con una gran formación y que tienen que abandonar el país por no encontrar empleo adecuado en españa; jóvenes que abandonaron el sistema educativo para incorporarse al (...) mercado laboral y que con la crisis se han quedado sin empleo; jóvenes que no pueden emanciparse por carecer de medios y que como consecuencia de ello, alargan la permanencia en casa de sus padres. Jóvenes que en definitiva ven un futuro incierto en sus vidas. el objetivo de esta introducción es ofrecer una breve panorámica y una presentación de los diferentes artículos incluidos en el presente número de la revista.Youth has become since the beginning of the crisis in 2008, a media subject and also an object of study and research as well as an object of design of public policies with the aim of alleviating the difficult and precarious situation in which many young people are today. Young highly educated who have to leave the country because they don’t find suitable employment in Spain; young people who left the education system to enter the labor market and lost their jobs with this crisis; young people who can not emancipate for lack of means and as a result, extend the stay at their parental home. Young ultimately see an uncertain future in their lives. The purpose of this introduction is to provide a brief overview and presentation of the different articles in this issue of the magazine. (shrink)

What grounds the moral significance of the intend/foresee distinction? To put the question another way, what reason do we have for believing that moral absolutes apply with respect to intended effects, but not foreseeable but unintended (bad) effects? Joseph Boyle has provided an answer that relies on the idea that persons can find themselves in situations of “moral impossibility”—situations in which every available option foreseeably will give rise to bad effects. However, Robert Anderson has put Boyle’s answer into question by (...) arguing, in essence, as follows: the choice to do nothing gives rise to no effects at all; one can always simply choose to do nothing; therefore, it is not the case that situations of moral impossibility obtain. In response, Boyle has argued that Anderson’s conception of the effects of the choice to do nothing is implausible and, further, that the choice to do nothing gives rise to effects just as do other choices. In this essay, I address and extend this debate. (shrink)

Nous prendrons pour point de départ la célèbre distinction de Winnicott entre un vrai soi et un faux soi ou, en d'autres termes, empruntés à la phénoménologie, entre un soi authentique et un soi inauthentique . Mais le soi est une notion qui ne va pas sans soulever bien des difficultés, y compris aux yeux des spécialistes de l'œuvre de Winnicott, ne serait-ce que dans son rapport au moi. Il nous semble cependant possible d'élucider certaines d'entre elles grâce à l'élaboration (...) par la phénoménologie heideggérienne puis sartrienne des concepts de soi, d'authenticité et d'inauthenticité. En effet, pour Heidegger, le Dasein ne saurait être un moi au sens d'un ego substantiel mais le Dasein est un soi , un être dont le mode d'être est irréductible à celui d'un objet subsistant et qui peut se "choisir" lui-même, se gagner ou bien se perdre . De ce point de vue, l'authenticité est tout d'abord une manière possible d'exister, et si le Dasein peut être soi sur le mode de l'authenticité, il peut l'être également sur le mode privatif de la fuite et de l'inauthenticité. Reprenant le concept heideggérien d'authenticité, Sartre l'enrichit, nous semble-t-il, en insistant sur l'impossibilité pour l'existant d'être ce qu'il est. Ainsi, contrairement au soi inauthentique qui ne cesse de se fuir dans ce qu'on peut appeler un faux soi, le soi authentique ou vrai soi assume son existence et, par conséquent, aussi bien la contingence de son être que sa liberté. Nous essayerons ainsi de montrer qu'il est possible de reprendre et d'approfondir phénoménologiquement la conception winnicottienne du vrai et du faux soi.Partiremos da célebre distinção de Winnicott entre um verdadeiro si-mesmo e um falso si-mesmo ou, em outros termos, emprestados da fenomenologia, entre um si-mesmo autêntico e um si-mesmo inautêntico . Todavia, o si-mesmo é uma noção que levanta muitas dificuldades, também para os especialistas da obra de Winnicott, mesmo que seja somente em sua relação com eu [moi]. Parece-nos possível, entretanto, elucidar algumas dentre essas noções por meio da elaboração da fenomenologia heideggeriana e, em seguida, por meio da sartriana, dos conceitos de si mesmo, de autenticidade e de inautenticidade. Com efeito, para Heidegger, o Dasein não seria um ser, um eu , no sentido de um ego substancial, mas o Dasein é um si-mesmo , um ser cujo modo de ser é irredutível àquele de um objeto subsistente e que pode "escolher" a si mesmo, se ganhar ou mesmo se perder . Desse ponto de vista, a autenticidade é, primeiramente, uma maneira possível de existir, e se o Dasein pode ser si mesmo no modo da autenticidade, ele o pode ser igualmente no modo privativo da fuga e da inautenticidade. Retomando o conceito heideggeriano de autenticidade, Sartre o enriquece, parece-nos, insistindo sobre a impossibilidade para o existente de ser isto que ele é. Assim, contrariamente ao si-mesmo inautêntico que não cessa de fugir para isto que poder-se-ia chamar de falso si-mesmo, o si-mesmo autêntico ou verdadeiro si-mesmo assume sua existência e, por consequência, tanto a contingência de seu ser como sua liberdade. Desse modo, nós tentaremos mostrar que é possível retomar e aprofundar fenomenologicamente a concepção winnicottiana de verdadeiro e falso si-mesmo.We begin with Winnicott's well-known distinction between a true and a false self, or, in terms borrowed from phenomenology, between an authentic and an unauthentic self. Self, however, is a notion that raises many difficulties also for Winnicott scholars, even if only in its relation with the I [me]. Yet it seems possible to elucidate some of those notions by way of a Heideggerian phenomenology followed by a Sartrean phenomenology of the concepts of self, authenticity and unauthenticity. In fact, for Heidegger the Dasein is not a being, an I , in the sense of a substantial ego, but rather a self , a being whose mode of being is irreducible to that of a subsisting object and that can "choose" itself, gain itself , and even loose itself . From this point of view, authenticity is above all a possible mode of existing, and if the Dasein can be itself in the authentic way, it can likewise be in the deprived mode of fleeing and of unauthenticity. Returning to the Heideggerian concept of authenticity, Sartre enriches – it seem to us – by underlining the impossibility for the existent of being what it is. Thus, unlike the unauthentic self that cannot but flee towards that which we might call a false self, the authentic or true self takes on its existence, and therefore also takes on both the contingency of its being and its freedom. Hence, we will try to show that it is possible phenomenologically to resume and go deeper into the Winnicottian conception of the true and false self. (shrink)

The recent speculation which I have in view is that which finds its inspiration in the great development of scientific discovery and scientific thought in our day. It would be impossible to range over the whole field. Moreover, the efforts which have been made to frame a comprehensive scheme of thought on the foundation supplied by science are those which are truly characteristic of our time. In recent years, science has been passing beyond the experimental stage, and also beyond (...) the limits which, in former times, made it departmental. The great conception of Evolution, and the intimate linking up of astronomy with chemistry and physics, and of chemistry and physics with physiology and biology, have quite altered our outlook on the universe. The mind of to-day passes from space-time to the electron, and from the electron to the structure of the cell, and from the cell to the living organism, with hardly a jolt. Not that the problems which mark the passage from stage to stage in this series have been solved, far from it; but that the different tages have so much the appearance of closing up into one continuous process that we seem to be approaching a view which will regard the whole as one unbroken development. No wonder that philosophic minds, among students and dreamers speculating on the mystery of the Universe, begin to think that some account of it, based on assured results of science, is becoming possible. (shrink)

El conjunto de ensayos que el lector tiene entre sus manos expresa un cuerpo sistemático de ideas provocadoras sobre la tensión entre el constitucionalismo y la democracia. Su autor, el profesor Joel Colón-Ríos, boricua, formado en las dos facultades de derecho canadienses de mayor renombre, e investigador de una de las mejores universidades de Oceanía, las ha fraguado a lo largo de más de un lustro y debatido con gran éxito ante la elite intelectual de Norteamérica. La propuesta central (...) del libro es una original reivindicación de la democracia frente al constitucionalismo. Su institucionalización consiste en un constitucionalismo débil. La piedra angular de este modelo es una constitución inacabada, permanentemente abierta al cambio, que permite y promueve la participación y la deliberación popular continua, en particular, mediante el potencial ejercicio del poder constituyente en cualquier momento. De esta manera, el pueblo tiene la posibilidad de hablar por sí mismo cuando lo juzgue pertinente. Puede cuestionar y reformular los principios básicos de la organización social. No está supeditado a las decisiones adoptadas por los ancestros que expidieron la Constitución, ni por sus representantes que, en el Congreso, ostentan el poder de reformarla. Precio: 49.000 pesos. (shrink)