https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v38-martinez.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-dufourcq.

Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell ens (...) ofereix una anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

Sovint el humans ens hem somiat déus. I Déu n'hi do si hem fet coses admirables: ciència, organització social, art,...motius n'hi ha per estar orgullosos. La vida, però, també ens mostra amb insistència la cara més fosca de nosaltres mateixos, i en aquests moments el més fàcil és passar de l'orgull a la desesperança més absoluta. El camí, però, no pot ser el de l'abandonament. Ni déus ni bèsties! Els déus no trien i, sense esforç ni dubtes, coneixen i realitzen (...) sempre el millor. Els animals, empresonats en la seva naturalesa, tampoc no trenquen gaire el cap a decidir què faran amb les seves vides. Nosaltres no tenim la sort dels uns ni la dels altres, i ens toca amb feines i treballs anar bastint la nostra realitat, aquella que nosaltres farem. Per això existeix l'ètica. "Coneix-te a tu mateix", ordenava l'oracle: només amb les nostres llums i amb les nostres ombres, amb l'instint, amb la ràbia, amb el sentiment, amb la paraula, amb la raó; només coneixent i assumint tot allò que som, tindrem la possibilitat, tal vegada, de construir un món més humà. (shrink)

“En aquestes conferències he tractat de ressaltar que, si tenim una explicació ferma i precisa de com pensem el món —i sobre el que hi percebem, hi sentim i hi creiem—, podem veure que l’única cosa que faria atractiu el ‘subjectivisme’ és la defensa d’una concepció molt restringida del contingut de les experiències i els sentiments que tenim al nostre abast. Amb la bellesa i la causalitat trobàrem que ni tan sols podíem identificar els sentiments o les experiències en (...) qüesti. sense tenir ja prèviament la idea de bellesa o de causalitat que apliquem al món en aquests mateixos judicis. Semblava que el ‘subjectivisme’ prometia més en el cas dels colors i dels valors. Però allò que creiem sobre els colors dels objectes del món semblava massa estretament implicat en la nostra comprensió de les percepcions de color perquè poguem considerar que aquestes percepcions són res més que sensacions de determinats tipus. I el fet de prendre certes consideracions com a raons per a actuar de determinada manera també semblava estar massa estretament implicat en què volem i com decidim actuar perquè puguem entendre les voluntats i els desitjos que tenim com a meres sensacions o sentiments que, en alguna mesura, ens menen a l’acció”. B. S. (shrink)

Aquest article reflexiona el model educatiu català i les implicacions del model de relacions amb la diversitat cultural a l’entorn educatiu, sobretot als àmbits de la socialització i l’ús de la llengua catalana, com a marcadors identitaris simbòlics rellevants. A més d’això, es reflexiona sobre els grups minoritaris a l’entorn educatiu català, en especial els alumnes d’origen no comunitari i d’origen gitano i les seves relacions amb la comunitat d’acollida.This article reflects on the Catalan educational model and (...) the implications of this model on the relations with the cultural diversity on the educational environment, especially on the socialisation and the use of the Catalan language, as relevant symbolic identity markers. On top of that, it reflects on the minority groups on the Catalan educational system, specially about the students of immigrant backgrounds and from Gipsy origin, and their social relations with the hostess community. (shrink)

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , (...) en aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s�haurien dut a terme tot tipus d�abusos, com destruccions d�habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una (...) epistemologia interessada. Segon, el pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l�assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la �casta sacerdotal�, permetrien actualitzar la crítica envers �el civisme�, entès aquest, com l�expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d�un dels barris més convulsos d�Europa. (shrink)

Pritchard sostiene que la condición de habilidad y la condición de seguridad le imponen demandas independientes al conocimiento, i.e., que la satisfacción de una no implica la satisfacción de la otra y que, por lo tanto, ninguna de ellas es suficiente por sí misma para ofrecer una caracterización adecuada de esta noción. Argumento, por el contrario, que no hay buenas razones para pensar que la condición de seguridad es insuficiente. Empleando algunos conceptos de Greco y Pritchard y Kallestrup para caracterizar (...) a las habilidades cognitivas y el caso del mentiroso consistente de Lackey, argumento que TEMP, el caso clave de Pritchard para mostrar que puede haber seguridad sin habilidad, no funciona porque el proceso cognitivo relevante constituye una realización legítima, aunque anómala, de una habilidad. Pritchard maintains that the ability and the safety conditions impose independent demands on knowledge, i.e., that satisfying only one of them is not sufficient to acquire knowledge. I argue that there are no good reasons to suppose that the safety condition is not sufficient. I claim that TEMP, the key case proposed by Pritchard to show that there can be safety without ability, fails because therelevant cognitive process constitutes a legitimate, although anomalous, realization of a cognitive ability. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s’haurien dut a terme tot tipus d’abusos, com destruccions d’habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una (...) epistemologia interessada. Segon, el pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l’assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la “casta sacerdotal”, permetrien actualitzar la crítica envers “el civisme”, entès aquest, com l’expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d’un dels barris més convulsos d’Europa. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-fermandois.

A la secció 25 de la dissertació tercera de La genealogia de la moral, en el context de la recerca de «l’antagonista natural de l’ideal ascètic», es descriu l’antagonisme «Plató contra Homer» com «l’antagonisme autèntic i total». Aquest article emmarca aquest antagonisme en el conjunt de l’obra nietzscheana i, després d’analitzar com es planteja en la República de Plató, fa algunes remarques sobre el paper que interpreta en el pensament de l’últim Nietzsche. El seu propòsit és argumentar (...) que la presa en consideració de la interpretació i l’ús que Nietzsche fa de l’antagonisme «Plató contra Homer» permet obtenir una perspectiva hermenèutica des de la qual es poden contemplar aspectes habitualment desatesos de l’antagonisme decisiu, i no menys total, que té com a camp de batalla les últimes obres nietzscheanes: el «combat contra Plató» del mateix Nietzsche, que coincideix amb el seu combat per l’abandonament de la metafísica i l’autosupressió de la moral. (shrink)

En aquesta arrencada del segle XXI, en què la tecnologia ens afalaga i alhora ens domina, ens calen humanistes que ens ajudin a interpretar la realitat i a tenir criteris per a abordar-la. Josep Maria Puigjaner, l'autor d'aquest llibre, s'ha proposat apropar al lector, a través de la narració d'alguns retalls -reals o imaginaris- de les seves vides, la personalitat de vuit humanistes que ens transmeteren, durant el segle XX, la seva manera d'entendre la vida i l'home. (...) Són escriptors que mereixen el qualificatiu de clàssics, és a dir que parlen des d'una perspectiva interior, profunda i arrelada en el coneixement i en l'experiència del significat de la naturalesa humana i els seus ideals de futur. (shrink)

L’estiu de 1947, tres joves amics, Yves Klein, Claude Pascal i Armand Fernandez, s’asseuen a la platja de Niça. Encara no són artistes, no fan res i perden el temps omplint-lo de projectes i paraules. Prenen el sol, miren el mar i el cel de la Mediterrània, fan declaracions entusiastes sobre el Gran Art del futur i comparteixen la natura, com uns nens que es divideixen un regne imaginari. Klein pren el blau del cel que abasta amb la mirada, (...) com el color absolut i ideal de la pintura. -/- Yves le Monochrome dirà diverses vegades que, aquell matí d’estiu, va fer un viatge fantàstic, com si fos un astronauta conquerint l’espai, i va signar, com si es tractés d’un llenç pintat de blau, l’altre costat d’aquest bell cel sense núvols: la més bella i la més gran de les seves obres. Aquest cel blau pintat de blau és una obra immaterial i impossible, no feta per les mans de l’artista, amb colors, pinzells i teles, sinó explicada amb les seves paraules, mites i llegendes. (shrink)

Timothy Williamson defensa que la filosofia és una ciència teòrica que s’ocupa d’investigar sobre la realitat, d’obtenir coneixement, i que ho fa construint teories, confrontant-les amb l’evidència, d’una manera sistemàtica, disciplinada i socialment organitzada, com les altres ciències. En aquest article es compara aquesta posició, d’una banda, amb la que considera que la filosofia és una reflexió de segon ordre sobre la ciència, la moral, la política, l’art…; i, de l’altra, amb la concepció de la filosofia com (...) a guia de la vida, com a recerca de la saviesa pràctica. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v32-33-davies.

Aquest treball explora la concepció de l'anàlisi de Moore tot relacionant-la amb la sevadefensa del sentit comú i el llenguatge ordinari com el seu vehicle d'expressió. La secció 1 estudiael paper que l'anàlisi representa en la seva filosofia, així com la seva importància perafrontar problemes filosòfics. La secció 2 descriu en què consisteix l'anàlisi segons Moore, discuteixels criteris que ha de satisfer una anàlisi correcta, i classifica els diferents tipus d'anà-lisi trobats en els escrits de Moore, alhora que (...) nega que se'ls pugui considerar lingüístics oconceptuals. La secció 3 aclareix les nocions de sentit comú i llenguatge ordinari, subratllantla preeminència d'aquell. La discussió es proposa de resoldre dues qüestions: a ) c o mes pot reconèixer una proposició del sentit comú, i b ) com es pot reconèixer si tal proposicióés vertadera. Finalment, ens concentrem en el paper concedit al sentit comú i/o llenguatgeordinari com a pedra de toc a l'hora d'acceptar o rebutjar arguments filosòfics. (shrink)

Between Nightmare and Reality: Dystopian Reflections on the Contemporary Society Resum: Per mitjà de la narració de fantasia i de ciència ficció, la utopia i la distopia promouen una anàlisi crítica de la realitat. En particular, la distopia ens alerta de les possibles conseqüències catastròfiques derivades de problemes sociopolítics existents i contribueix a la reflexió constructiva sobre les amenaces antidemocràtiques que posen en perill la nostra societat. Aquest article examina la representació de l’autoritat, la coacció, la propaganda, la (...) plasmació, l’espai i el llenguatge en distopies sociopolítiques seleccionades i reconegudes, com Nosaltres de Zamiatin, Un món feliç de Huxley, La nit de l’esvàstica de Burdekin, 1984 d’Orwell i El conte de la serventa de Atwood, i compara aquestes ficcions amb esdeveniments històrics i contemporanis, amb l'esperança d’il·luminar la manera real en què el poder opera sobre els cossos i les ments en sistemes tant repressius com liberals.: Through fantasy and science fiction storytelling, utopia and dystopia promote a critical analysis of reality. In particular, dystopia warns against the possible nightmarish consequences of factual socio-political issues, as well as it fosters a constructive and thought-provoking reflection on the undemocratic threats that jeopardize our society. This article examines the representation of authority, coercion, propaganda, embodiment, space, and language in selected and renowned socio-political dystopias, including Zamyatin’s We, Huxley’s Brave New World, Burdekin’s Swastika Night, Orwell’s 1984, and Atwood’s The Handmaid’s Tale, and it subsequently compares these fictional depictions with historical and contemporary events, hoping to shed light on the real way that power operates on bodies and minds both in repressive and liberal systems. Paraules clau: distopia, utopia, control, violència, realització Keywords: Dystopia, Utopia, Control, Violence, Embodiment. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v55-wolf.

En aquest article pretenc fer una crítica al nihilisme mereològic, al·ludint que les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» tenen unes conseqüències desastroses per als seus compromisos ontològics. Primer, explicaré què és el nihilisme mereològic -que és part de l’eliminativisme- el qual pretén negar l’existència dels objectes compostos (objectes amb parts pròpies) i l’estratègia de la paràfrasi: l’ús que fan de les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» per referir-se als objectes ordinaris sense comprometre’s amb l’existència d’objectes compostos, però posaré l’èmfasi en aquells (...) nihilistes mereològics que pretenen explicar l’existència de les propietats emergents. Seguidament, presentaré una classe de crítiques, les de Bennett i Tallant, sobre l’ús d’aquesta estratègia per part dels nihilistes, i quina és la resposta crítica que ofereix Brenner sobre aquesta classe de crítica. Finalment, presentaré la meva crítica on mostraré que el nihilisme mereològic utilitzant l’estratègia de la paràfrasi s’està comprometent amb l’existència d’objectes compostos i que la crítica de Brenner no funciona amb la meva postura. -/- In this paper I intend to critique mereological nihilism, alluding that the expression «simples arranged F-wise» has disastrous consequences for its ontological commitments. First, I will explain what mereological nihilism is -which is part of Eliminativism- which tries to deny the existence of composite objects (objects with proper parts) and the Paraphrase Strategy: the use they make of the expression «simples arranged F-wise» to refer to ordinary objects without committing to the existence of composite objects, and I put the focus on the mereological nihilist that pretends to explain the existence of emergent properties. Second, I will present a kind of criticism, by Bennett and Tallant, of the use of this strategy by nihilism and which is the response of Brenner about this kind of criticism. Finally, I will present my criticism where I will show that nihilism by using the Paraphrase Strategy is committing itself to the existence of composite objects and that the Brenner’s critique does not work with my position. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-walton.

Resum: En aquest article presentem la possibilitat de mantenir propostes de justícia global com a alternativa a les solucions existents de justícia internacional davant el problema de la desigualtat i la pobresa extrema al món. Considerem que la resposta a aquest tipus de situacions no pot ser de caràcter humanitari sinó de justícia, perquè els qui les pateixen no arriben a ser reconeguts com a éssers valuosos, dignes ni són respectades les seves llibertats més bàsiques. Presentem (...) així mateix de forma succinta dues propostes de justícia global: la de Thomas Pogge, que segueix la línia de Rawls però ampliant la perspectiva del Dret de Gents a l’àmbit global, i la d’Amartya Sen, que es basa en l’enfocament de la capacitat i centra la justícia en la llibertat real de les persones.Paraules clau: justícia global, justícia internacional, pobresa extrema, Pogge, Sen. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v40-lucas.

Al llibre ¿Què ens fa humans? (2022), Salvador Macip explora la pregunta del títol a través d’un diàleg fructífer entre la ciència i la filosofia. Ara bé, Macip diu que no està interessat en tota la filosofia, sinó només en «la part de la filosofia que ha aplicat el mètode científic » (p. 159). A quina part de la filosofia fa referència exactament? Repassarem les idees principals del llibre de Macip fent especial esment dels filòsofs que es mencionen. Així, podrem (...) tenir una idea més precisa de quina mena de filosofia és la que interessa a Macip. També revisarem breument les referències artístiques incloses al llibre de Macip, ja que el mateix autor afirma que «ciència i art no s’haurien de veure com dues entitats separades (i gairebé antagòniques) […], sinó com components del mateix concepte, el de la cultura humana» (p. 35). (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-emad.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v61-marenbon.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-mccarthy.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-vicente.

Este estudio pretende poner de manifiesto la situación de desigualdad de la mujer frente al hombre, a la luz de la teoría del patriarcado que explica la constricción estructural sobre la mujer en la organización familiar, y social, y la manera en que se entienden e interpretan las relaciones sociales a la luz de la teoría de las representaciones de género. Acotamos al contexto español de las últimas décadas, aun cuando se haga alguna incursión en datos a otros niveles (...) que nos ubiquen en la dimensión del problema, y en segundo término acotaremos a uno de los aspectos en los que se pone de manifiesto esta desigualdad: el desigual acceso a cotas de poder político de hombres y mujeres.Realizaremos, así, un análisis comparativo en el tiempo y en el espacio de la situación de la mujer española respecto de las relaciones de poder en la política y de cómo se reparte desigualmente la presencia de hombres y de mujeres en los puestos decisionales relacionados con la esfera pública, con el poder político e institucional y con la “calidad” de la presencia de la mujer en las organizaciones.Aquest estudi pretén posar de manifest la situació de desigualtat de la dona enfront l’home, a la llum de la teoria del patriarcat que palesa la constricció estructural sobre la dona a l‘organització familiar, i social, i la forma d’entendre i interpretar les relacions socials a la llum de la teoria de les representacions de gènere. Acotem al context espanyol de les darreres dècades, encara que es faci alguna incursió amb dades a d’altres nivells que ens ubiquin en la dimensió del problema, i en segon terme acotarem a un dels aspectes en els que es palesa aquesta desigualtat, el diferent accés a cotes de poder polític de dones i homes.Realitzarem, així, una anàlisi comparativa en el temps i en l’espai de la situació de la dona espanyola respecte de les relacions de poder a la política i de com es reparteix desigualment la presència d’homes i de dones als llocs de decisió relacionats amb l’esfera pública, amb el poder polític i institucional i amb la “qualitat” de la presència de la dona a les organitzacions. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-rodriguez.

En aquest article pretenem fer una crítica, des de postulats ètics de caràcter republicà, al mode actual d’entendre i, per tant, posar en pràctica el principi d'autonomia de la bioètica. Pretenem mostrar que, en l’estat actual d’aplicació d'aquest principi, emprant una definició liberal de llibertat i de la natura humana, aquest idea de llibertat i autonomia que es pretén protegir, no es compleix en deixar fora de l’equació tot un seguit de circumstàncies socials, polítiques o econòmiques que (...) poden dificultar al pacient prendre una veritable decisió sobirana sobre quin ha de ser el fet d'actuar dels professionals sanitaris sobre el seu cos en cada cas. (shrink)

«Jo només escric», diu l'autor, «quan les sensacions o idees se'm fan dimonis íntims que intento foragitar amb la literatura. Però no resulta fàcil sentir ni pensar amb naturalitat i seguretat, superar els propis vertígens i censures, deixar avançar la ment amb la confi ança que trobarà el que busca, la mateixa confiança amb què el rei s'asseu sense mirar enrere, segur que trobarà la cadira que algú li haurà acostat.Un entorn raonablement sensual i fins i tot una relativa gimnàstica (...) sexual ajuden sens dubte l'esperit: el que aquest no admet és cap lligam sentimental. Al cervell no li roba energia el moblament sensual o l'erotisme profilàctic, és a dir, tot allò que apaivaga un cos que ha de funcionar alhora com la seva font d'energia i el seu instrument. El pensament ens permet, doncs, el que ens estabilitza però no el que ens mobilitza; tolera el que ens gratifica però no el que ens sedueix. Més que en la repressió, el pensament i la cultura es basen en la fredor, s'aixequen sobre l'egoisme i es mantenen a força de narcisisme. Ens perdonen tal volta els plaers, però mai els amors». (shrink)

Quines són les causes del dèficit filosòfic que arrossega la cultura catalana contemporània? Aquest llibre ofereix un panorama bastant complet —i amarg— de les condicions acadèmiques i extraacadèmiques en què s’ha hagut de conrear als Països Catalans la filosofia, tota la filosofia, centrant-se, això sí, en les aventures personals i col·lectives dels qui han tingut la vel·leïtat de dedicar-se a la lògica. Hi són narrades amb amenitat i lucidesa l’estada de Bertrand Russell a Barcelona, la defenestració d’Eugeni d’Ors, les (...) aberracions docents de Josep Daurella i Rull, la breu i fulgurant trajectòria intel·lectual de Joan Crexells, les peripècies eclesiàstiques de David Garcia Bacca i Miquel Soy, l’exili de Josep Ferrater Mora i la gestació del seu voluminós Diccionario de filosofía, la marginació de Manuel Sacristan, els conflictes de la Facultat de Filosofia de València en els anys 70... El resultat és una història de la filosofia apartada en molts aspectes de la imatge «abstracta» i «idealitzada» que sol oferir la historiografia filosòfica a l’ús. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-dowe.

La finalidad de este artículo es mostrar la originalidad de la categoría lógica de "historicidad" propuesta por Max Weber, sugiriendo que en sus obras sobre la metodología de las ciencias histórico-sociales se puede encontrar una estimulante y precursora contribución al análisis de algunos problemas lógicos y formales referentes a la relación entre el conocimiento humano y el caos de la realidad (lo que podríamos llamar, ante litteram, "ciencia del caos"). Particularmente, considerando que en Weber el conocimiento científico no encuentra (...) en el mundo natural "hechos" a los cuales agarrarse sino un caos de acontecimientos únicos e infinitamente divisibles, el análisis se concentra en los siguientes aspectos: (a) la separación de la imputación causal de la noción de una ley (natural) necesaria; (b) la importancia atribuida a los "juicios de probabilidad" con diferentes grados de certeza; (c) la irreductibilidad de los acontecimientos individuales a modelos, leyes y tipos-(ideales) científicos; (d) los efectos asociados a la diferenciación del punto de vista de un observador científico. This paper aims at revealing the originality of Max Weber's conception of the logical category of "historicity", suggesting that in his writings on the methodology of the social sciences we can find a stimulating and forerunner contribution to the analysis of some logical and formal problems concerning the relationship between human knowledge and the chaos of reality (what we might call, antelitteram, "science of chaos"). In particular, considering that in Weber's conception scientific knowledge finds no facts "to grasp" in the natural world, but rather a chaos ofunique and infinitely divisible events, the analysis will be focused on the following aspects: (a) Weber's separation of causal imputation from the notion of necessary (natural) law; (b) the importance attached to "probability judgments" with different degrees of certainty; (c) the proclaimed irreducibility of individual events to scientific models, laws, and (ideal)-types; (d) the effects imputed to the differentiation of the point of view of a scientific observer. (shrink)

In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

Els objectius i els mètodes de l’eugenèsia humana són compartits amb la millora genètica animal. En animals domèstics es fan servir de manera habitual gairebé tots els mètodes disponibles per fer selecció, i aquesta connexió permet analitzar l’eugenèsia liberal posant el focus en l’aplicabilitat que puguin tenir les seves propostes. Les pràctiques eugèniques haurien de funcionar no només en teoria, sinó també tenint en compte les condicions reals en què s’han de desenvolupar: com s’hereten els caràcters fenotípics que es (...) volen seleccionar, com és el material genètic i què implica garantir els postulats liberals. La gran majoria de caràcters d’interès són caràcters quantitatius, i la capacitat de seleccionar-los es veu restringida pel lligament, les correlacions genètiques i el context genòmic entre d’altres. Per superar les limitacions d’aquestes tres característiques cal seleccionar poblacions senceres, i això és incompatible amb l’elecció individual que s’hauria de produir en l’eugenèsia liberal. Tenint en compte tots aquest factors, només es pot arribar a la conclusió que l’eugenèsia liberal és impossible, o bé perquè no funciona (i per tant no és eugenèsia) o bé perquè no és liberal. (shrink)

La meva intenció en les pàgines següents és analitzar la teoria del llenguatge que es troba en el Cràtil de Plató. D'una banda, s'analitza la concepció del significat de les paraules quePlató sembla defensar en aquest diàleg; de l'altra, s'ocupa del problema dels orígens delllenguatge. Aquestes qüestions s'estudien en relació amb la perspectiva ontològica i epistemològicade Plató: essencialisme, teoria de la reminiscència i les tesis dels sofistes sobre laimpossibilitat de parlar amb falsedat. La conclusió és que en el (...) Cràtil podem trobar ja la preparació de la teoria del llenguatge que Plató necessitarà per a la seva ulterior teoria de les idees. (shrink)

La categoria de passivitat és tan nuclear en la filosofia d’Emmanuel Levinas com en la de Paul Ricoeur. Aquesta categoria està intrínsecament vinculada a una altra que també és crucial: la d’alteritat. Per entendre la proximitat entre aquests dos autors, alhora que per veure’n la distància que els separa, resulta molt revelador prestar atenció, primer, a la manera com cadascun d’ells concep les dues categories i, després, al motiu pel qual mentre en el cas de Levinas el lloc de la (...) passivitat és exclusivament un —la relació amb l’altre—, en el de Ricoeur és triple: la carn o el cos propi, l’altre i la consciència. (shrink)

Després del centre de El polític, dedicat a la justa mesura, el diàleg imposa el «retorn al polític» i ja no se separarà més d’aquesta comesa. Es procedirà, en primer lloc a depurar les arts concausants; després se separaran les diferents menes de servidors de la ciutat, per tal d’arribar a veure que els rivals del polític conformen un conjunt de difícil separació. Caldrà, abans de prosseguir amb la divisió, atendre als tipus de règim polític per veure quin paper (...) hi juga el saber polític. El resultat d’aquest primer moment del retorn al polític pren la figura de la descoberta dels fonaments de la ciutat. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v61-fidora.

Trying to comprehend the contemporary social phenomenon from the imaginaries theory perspective, is to recognize that the history of humanity is the history of the human imaginary and its work (Castoriadis 2002). It is about an acceptable and relevant possibility, that is recognized in the human bei..

Quin tipus de teixit configura un diàleg de Plató? Què mostren els seus brodats? Què representa? Quina relació manté amb el coneixement i amb la seva transmissió? Aquest text respon en part a algunes d’aquestes qüestions a partir de dos passatges del diàleg anomenat Fedre en els quals Sòcrates utilitza el recurs del vel per construir els seus dos discursos. Es defensarà que comprendre què posa en joc el vel resulta fonamental per a entendre correctament la manera en (...) què Sòcrates parla amb el seu interlocutor i en la qual Plató confecciona el diàleg per als potencials lectors. L’objectiu principal d’aquest text és mostrar alguns dels trets essencials del dir platònic. (shrink)

Desde la teología y la filosofía podemos comprender el concepto de belleza en el deporte ligado a la dignidad humana. Para ello, en este artículo: a) analizamos desde la antropología del cristianismo el lugar del cuerpo y el valor del deporte en la vida del ser humano; b) abordamos la estética intentando comprender la belleza ligada a la dignidad; a continuación, c) proponemos una educación estética donde la belleza ligada al deporte no está exenta del sufrimiento, las limitaciones físicas o (...) psíquicas del individuo, para que seamos capaces de ver más allá de las formas, en orden a respetar y salvaguardar la dignidad de la persona humana; finalmente, d) reflexionamos sobre el concepto de belleza que profesores y entrenadores están trasmitiendo a los alumnos y a los deportistas a través del deporte, proponiendo un modelo en el que cabe el dolor, el sufrimiento, las limitaciones e imperfecciones sin dejar por ello de ser bellos.From theology and philosophy we can understand the concept of beauty in sport linked to human dignity. Therefore, in this article: a) we analyze, from the anthropology of Christianity, the body and the value of sport in the lives of human beings; b) we boarded the aesthetic trying to understand beauty linked to dignity; then c) we propose an aesthetic education where beauty linked to sport is not without suffering, physical or mental limitations of the individual, so that we are able to see beyond the forms, in order to respect and safeguard the dignity of the human person; finally, d) we reflect on the concept of beauty that teachers and coaches are transmitting to students and athletes through sport, proposing a model that fits the pain, suffering, limitations and imperfections while still being beautiful. (shrink)

En este trabajo se explora la relación entre las ideas de Walter Benjamin y de Martin Heidegger en torno a la obra de arte y a su despliegue espacial. Para ello, se realiza una lectura conjunta de “La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica” y El origen de la obra de arte señalando como una coincidencia relevante la crítica a la concepción moderna de la relación del hombre con el mundo, articulada en torno a la oposición (...) entre sujeto y objeto, que oculta, olvida o debilita la potencialidad transformadora de la experiencia. Asimismo, se analiza el escrito de Heidegger “La época de la imagen del mundo” a la luz de las reflexiones benjaminianas sobre la estetización y la crisis de la experiencia, señalando cercanías y oposiciones entre las ideas de ambos pensadores con el objetivo de enriquecer la comprensión de ambos corpus. En efecto, no es forzado decir que Heidegger fue un crítico lúcido e incansable de las formas de objetivación del mundo que lo comprenden, desde la teoría, pero no sin consecuencias importantes para la praxis, como un mero objeto de observación, control y medida. Aun así y como puede esperarse, más allá de las coincidencias, la diferencia crucial entre nuestros filósofos será, en un sentido muy profundo, política. (shrink)

En la interfaz entre la historia intelectual y la sociología de la educación, el artículo aborda los usos de Antonio Gramsci efectuados por la argentina Justa Ezpeleta y la mexicana Elsie Rockwell en los años 70 y 80 en el marco de la estructuración de una etnográfica educativa crítica desde el Departamento de Investigaciones Educativas (DIE), Distrito Federal (México). Durante los años 60/70, en un contexto signado por la radicalización política y teórica, se dirimió la formación académica de Rockwell y (...) Ezpeleta. Tal contexto les permitió un acercamiento creativo al paradigma crítico y a innovadoras experiencias educativas. Ante la irrupción del golpe cívico militar de 1976 en Argentina, Ezpeleta buscará refugio en el Distrito Federal y encontrará en el DIE su lugar de trabajo. Rockwell trabajaba en la institución desde 1973, comprometida en la elaboración y seguimiento de libros de textos. Será el DIE el espacio de encuentro entre Ezpeleta y Rockwell, donde desplegarán una singular línea de investigación: la etnografía educativa crítica. Si bien esta contaba con antecedentes, las autoras establecieron una perspectiva original. Entre sus referentes teóricos, sobresalió el pensamiento de Gramsci, de amplia circulación política y académica durante los 70 y 80 en México. El artículo considera que, en la construcción de la etnografía educativa, los escritos gramscianos fueron empleados en cuatro niveles para: (a) fundamentar la perspectiva epistemológica; (b) dilucidar la historicidad del vínculo entre Estado, sociedad civil e institución escolar; (c) analizar las presencias cotidianas de las clases subalternas en la escuela; (d) cimentar un proyecto político educativo basado en la autonomía y el protagonismo popular. Si bien la recepción de Gramsci en México durante los años 70 y 80 está siendo crecientemente indagada, el plano educativo constituye una vacancia. El artículo expone resultados producidos a través de estrategias y técnicas metodológicas de corte cualitativo. (shrink)

Propone develar cómo influye el narcotráfico, las formas de resistencia y reexistencia en la escuela del Norte del Valle del Cauca (Colombia). Desde un enfoque cualitativo se forman textos de las historias de vida y relatos de experiencias construidos en diálogo sobre los temas generadores Escuela y narcotráfico, analizados por medio de matrices de interpretación y su triangulación; autores, actores y maestro participante en una perspectiva hermenéutica pluritópica. En ella participan estudiantes, padres y madres de familia, docentes y otros (...) miembros de la comunidad escolar. En sus conclusiones se destaca: la marca colonial en la economía nacional (glocal); el imperativo impuesto por las precarias condiciones económicas; los altos niveles de corrupción que crean un caldo de cultivo para el surgimiento de grupos delincuenciales; la escuela como posibilidad de formación humana que resiste y reexiste al narcotráfico; las contradicciones a las que son sometidos los jóvenes en el enfoque de atención al problema del consumo y la capacidad de algunos miembros de la comunidad para construir un proyecto de vida que les permite reexistir por fuera de las lógicas del narcotráfico como sujetos históricos. (shrink)

En este trabajo argumentaré primero que para entender las relaciones entre el populismo la democratización y el autoritarismo hay que partir de las experiencias latinoamericanas donde los populismos han retado al poder y han gobernado desde los años 40. Los científicos sociales latinoamericanos teorizaron y debatieron sobre el populismo desde que Gino Germani escribió en los años 50 sobre el peronismo y los investigadores europeos y norteamericanos deberían tomar en serio la larga y compleja bibliografía latinoamericana sobre (...) el tema. Además, Latinoamérica es la región en la que se han dado los populismos más benignos e incluyentes, mientras que las caras más autoritarias del populismo de derecha se han manifestado en los Estados Unidos y en algunos países de Europa. Mi segundo argumento es que hay que diferenciar las críticas populistas al poder constituido que señalan los déficits de participación y representación de las democracias de sus soluciones que reducen la complejidad de la democracia, la sociedad civil y la esfera pública a la lucha entre dos campos antagónicos. Mi tercer argumento es que hay que diferenciar entre inclusión y democratización. Los populismos latinoamericanos, desde el peronismo hasta el chavismo, han incluido políticamente, étnicamente y socio-económicamente a los sectores marginados. Sin embargo a su vez han atentado en contra del pluralismo, han manufacturado enemigos y han cerrado espacios a la oposición. Mi cuarto argumento es que si bien los populismos comparten una lógica política no todos son iguales. Algunos politizan las exclusiones alrededor del eje mercado-estado, otros alrededor de temas culturales como la identidad del pueblo y la nación. Unos usan criterios étnicos para construir al pueblo, mientras que otros politizan las exclusiones socioeconómicas. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-ernst.